Lorenzo Brown va ser un dels noms de la setmana passada en el món de l’esport. El base-escorta nord-americà podrà jugar amb els colors de la roja espanyola perquè el Consell de Ministres va decidir la seva nacionalització per «carta de naturalesa». Això vol dir que el Govern en qüestió considera que hi ha motius de prou de pes, en aquest cas se suposa que l’èxit esportiu del país, per fer passar bou per bèstia grossa i arreglar els papers d’algú que ni tan sols no ha jugat en cap equip del territori estatal.
La federació ho ha justificat per la necessitat de tenir un jugador de nivell per substituir baixes importants en la posició de base a l’equip estatal, que el setembre jugarà l’Eurobasket. Però contrasta aquesta rapidesa amb la lentitud desesperant que la mateixa administració gasta per fer el mateix amb la documentació de milers de persones que la necessiten simplement per sobreviure, no per un fet tan banal com guanyar un campionat de bàsquet.
Fa pocs dies, el migfondista Mo Katir, marroquí establert a Múrcia des dels cinc anys, denunciava a Televisió Espanyola que, quan ell encara no obtenia grans resultats, va haver de passar tot un tràmit inacabable per resoldre la seva nacionalització. Ho comparava, sense anomenar-lo, amb el cas del cubà Jordan Díaz, el futur dominador del triple salt mundial, que es va escapar de la concentració caribenya i que és espanyol en temps rècord a compte de les medalles que proporcionarà al seu nou estat en el futur. Comprar rècords, medalles i títols fa que molts dirigents puguin sortir a les fotos i treure pit dient que ho fan molt bé. I llavors l’esport no és política! Ingenus!
