La majoria de persones tendeix a la bondat, però a tots els col·lectius hi ha una minoria de dolents, vocacionals o sobrevinguts. És allò de l’angelet que ens parla per una oïda i el dimoniet que ho fa per l’altra, i sempre n’hi ha que s’escolten el banyeta. Tot això és normal, que no vol dir ni positiu ni desitjable; és, simplement, la condició humana. El que toca els nassos, amb perdó, és veure amb quanta facilitat els comportaments malvats s’obren camí i assoleixen llocs de riquesa, influència, poder i glòria, fins l’extrem que presumim la bondat en la gent modesta i el contrari en «els de dalt». La saviesa popular, que acumula mil·lennis d’experiència, ho formula com una pregunta: «quants caps deu haver trepitjat per arribar tant amunt?»
La darrera tongada d’enregistraments de l’excomissari Villarejo, que apunten o confirmen la divulgació de porqueria fabricada amb intencionalitat política en mitjans que sabien que ho era, ha portat el Col·legi de Periodistes i el Consell de la Informació a expressar conjuntament que les converses «posen de manifest comportaments per part de diversos periodistes i mitjans de comunicació que vulneren els principis més elementals de l’ètica». I afegeixen: «a l’hora de construir mentides i intoxicar i manipular a la ciutadania, les clavegueres de l’Estat han comptat amb la complicitat d’alguns responsables de mitjans, periodistes, articulistes i tertulians. Sense la seva complicitat, les clavegueres de l’Estat no haurien aconseguit els seus objectius».
La immensa majoria de periodistes són gent honesta, i ho puc dir perquè en conec una bona colla. Com en qualsevol professió, la presència d’ovelles negres és més o menys inevitable (i en tot cas s’han de combatre). El que sap greu és que alguns dels traficants de mitges veritats, mentides conscients i deformacions desvergonyides es comptin entre les estrelles més brillants de la galàxia comunicativa. I no ho serien si els lectors, oients i espectadors fossin més exigents, i els seus col·legues, menys corporatius.
