Havia portat uns adhesius a la carpeta d’apunts de la facultat amb una imatge aleshores molt moderna i una frase combativa: «Nuclears?, no gràcies».
Aquella frase ha estat molt més que un crit de joventut, un lema de més d’una generació, una lluita amb molts fronts oberts, perquè l’oposició a les nuclears, especialment l’oposició a la de Lemoniz (Biscaia), fou molt més que un tema mediambiental.
Una de les primeres i grans manifestacions, el 29 d’agost del 1976; el 3 de juny de 1979 una noia que es manifestava va morir a Tudela com a conseqüència dels trets disparats per la Guàrdia Civil que intentava frenar la manifestació antinuclear. No fou l’única mort vinculada amb la lluita contra Lemóniz perquè, amb ETA pel mig, la llista és llarga.
Però Lemóniz no es va posar en marxa; la moratòria nuclear aprovada pel Govern de Felipe González el 1984 va aturar la posada en marxa de les obres de Lemóniz I i de Lemóniz II, i també tres centrals nuclears que s’estaven construint a Espanya. Un acord polític, conseqüència de l’arribada al Govern del PSOE. Avui, l’estructura de la nuclear de Lemoiz –el nom del municipi en eusquera– continua, deteriorada, dempeus.
La Comissió Europea va plantejar concedir la qualificació de «verda» als projectes que substitueixin el carbó i emetin fins a 270 grams de CO2 per kw/h, i entre ells serien considerats «inversió verda» certs projectes nuclears i de gas. De moment els governs d’Espanya, Alemanya i Àustria han rebutjat rotundament que aquestes formes de generació d’energia siguin considerades com a sostenibles però que «existeix un paper per al gas natural i la nuclear com a mitjà per facilitar la transició cap a un futur basat predominantment en les renovables».
Les radiacions perduren durant centenars de milers d’anys: els accidents de Txernòbil a Ucraïna i de Fukushima al Japó són els exemples més coneguts, i sabem que els residus radioactius no tenen solució i suposen un gravíssim perill durant mil·lennis.
Els residus es guarden en bidons de metall amb rebliments de ciment o de formigó, encara que també poden ser de resines o altres materials, que garanteixin l’aïllament i l’estabilitat. Es guarden en els anomenats cementiris nuclears, emmagatzemats «de tal manera» que els residus vagin disminuint al llarg de centenes d’anys.
L’únic cementiri nuclear a Espanya és a Andalusia, a El Cabril, ple a vessar. Gestionar els residus radioactius espanyols costa una mitjana d’uns vint-i-nou milions d’euros anual, que paguem entre tots amb el rebut de la llum. El municipi d’El Cabril rep 1,8 milions cada any com a compensació.
D’això ara en diuen energia verda. Ni barata, ni neta, la nuclear.
I callem.
