Al costat de la pizza i dels entrepans, no hi ha una menja més còmoda, quan hi ha poc marge de temps per ficar-se a la cuina i la gana es fa notar, que el kebab. Un kebab et pot omplir la planxa durant hores, és pràctic d’endrapar dempeus i la barreja d’enciam, d’olives, de la salsa que hi posen, del picant i de la carn que s’hagi escollit, ficats en una mena de crep -pa de pita- més gruixuda que la que, per exemple, es farceix de Nocilla, ofereix un resultat que, de tant en tant, fa de bon menjar. Molt a prop de cada casa hi ha un lloc on fan kebabs. Habitualment, el xicot que els munta -i que suporta estoicament la dura prova d’haver de compartir espai amb els rostidors de la carn- hi té la mà trencada. Ara posa damunt de la base una mica d’enciam -el just- que ha agafat amb unes pinces metàl·liques, ara una mica de ceba, una mica de pastanaga ratllada, una mica de remolatxa, olives tallades, una mica de la carn tallada a tires que hagi triat el client -xai o pollastre o una barreja-, la salsa de iogurt, la salsa picant i una mica més de carn. Ho enrotlla amb el pa de pita i ho torna a embolcallar amb paper de plata per posar-ho en una graella i escalfar-lo abans que se l’endugui el client i li faci la primera queixalada. Fa un any, un kebab costava tres euros. La darrera vegada en va costar quatre i mig. Omplir el dipòsit de la moto no arribava als cinc euros. El darrer cop, sense restar-hi l’ajuda estatal dels vint cèntims per litre de combustible, va costar una mica més de set. Hi ha una frase barroera i malsonant -«se’ns pixen al damunt/a la cara i diuen que plou»- que defineix la sensació de molts ciutadans. No és d’ara. Fa anys, de fet. Per mirar partits de futbol del Barça -o d’un altre equip-, una afició que per a famílies amb poc poder adquisitiu representa un divertiment i una guaridora via d’escapament el cap de setmana, cal subscriure’s a alguna plataforma. Si no, no hi ha futbol. Pagar. Un trist kebab s’ha encarit el 50% en només un any. Diga-li l’euro, diga-li la crisi del totxo, diga-li la guerra i la crisi energètica, diga-li la pandèmia, diga-li la perversa llei de l’oferta i la demanda. Al final, qui acaba pagant les conseqüències sempre és el mateix. Si, per postres, demanes un kebab de pollastre i te’l posen de xai, si no és tan bo com el recordaves de la darrera vegada i, nutricionalment parlant, confirmes el que ja intuïes, que ho és tot menys recomanable -massa calories i, sobretot, massa sal-, només et queda una opció: o muntes una revolució o t’ho menges amb patates. O escrius en un diari i et desfogues... Ommm.