Quiosc

Regió7

Joan Canongia

Des del meu costat del prisma

Joan Canongia

Feina de país

Amb els anys hem millorat molt l’extinció d’incendis. Ja fa bastants anys que els bombers s’estan mostrant molt eficaços. La pròpia eficàcia que apaga multitud d’incendis cada estiu, fa que augmenti el perill dels grans incendis quan les condicions són extremes. Aquest cap de setmana es veia a venir que tindríem un disgust, havia estat una setmana amb temperatures altíssimes, a algú li havia de tocar, i com no, un altre cop hem estat nosaltres.

Els boscos cremats m’eren estimats, he voltat els corriols amb la bicicleta i realment hi havia indrets molt bonics. Les Tines del Flaquer, que tant van costar que lluïssin, avui són envoltades del negre de la cendra. Però la natura és així, si la deixem que creixi salvatge, sense intervenir-hi, arriba el moment que s’autodestrueix. Sembla que ha estat l’acció del home qui l’ha encès, el que si és segur, que ha estat la no acció de l’home el que l’ha fet gran.

Els anys següents als grans focs, vaig tenir la responsabilitat de liderar, el que aleshores era una petita oficina, la de prevenció d’incendis de la Diputació de Barcelona. Amb un reduït grup de tècnics excel·lents i amb el suport incondicional de tota la institució, vam fer molta feina en múltiples direccions. Ara no és tracta de fer repàs, però molts dels programes que llavors vàrem posar en funcionament encara existeixen.

D’aquells temps són les primeres associacions de propietaris. Per desgracia avui, 20 anys després, allò que nosaltres fèiem de manera experimental, continua sent experimental. Les associacions de propietaris que havien de servir, amb l’ajut de l’administració, d’eines fonamentals per la gestió del forest continuen com llavors, fent petites actuacions, i no sembla que tinguin el recolzament de la Generalitat per aconseguir ni els recursos, ni una legislació favorable. Aquests dies molts parlen de que els focs s’apaguen a l’hivern, però de moment poca cosa hi fan. Sí, es posen diners per fer franges perimetrals, o s’ajuden a les Adf’s perquè comprin material o facin bases. Això és una part, però falta la definitiva, treure combustible del bosc. Aquesta és una feina de país.

Ofertes per posar plaques solars a casa n’hi ha per triar i remenar, però ningú rep una visita per col·locar a casa seva una caldera d’estella que permetria netejar el bosc del costat. Si a cada poble hi hagués una associació de propietaris que produïssin estella, i amb l’ajut de l’administració la comercialitzessin, només caldria que els hi compréssim. I si a més, tots els equipaments públics, per llei, estiguessin obligats a consumir-la, tindríem uns boscos, nets i sans que no s’autodestruirien. Aquesta proposta fa 20 anys que està estudiada i valorada.

P.D. Si el Govern del país tingues el mínim de l’autoexigència requerida, a hores d’ara la Direcció General de Prevenció i Extinció d’incendis, hauria fet un informe, autocrític, que expliqués com, per primera vegada a la història de Catalunya, en un incendi forestal, l’operatiu no va impedir que es cremessin més de 50 habitatges. No és un tema menor.

Compartir l'article

stats