Créixer, créixer i créixer. Hem de créixer, ens diuen. Cada any hem de produir més béns i serveis, és a dir, incrementar el Producte Interior Brut (PIB) perquè, si no ho féssim, entraríem en recessió.
Ara mateix, els economistes «ortodoxos» i els mitjans de comunicació ens tenen acovardits. Amb una inflació interanual al juny del 10,2% ens posen la por al cos, amenaçant que perjudicarà el «creixement», malgrat que el bon comportament de l’ocupació indiqui el contrari. És cert que la inflació no és bona, perquè es perd poder adquisitiu, però, si deixéssim de mirar-nos el melic, veuríem que els nostres problemes, com els de la resta de la Unió Europea, no són res comparats amb altres indrets. Segons dades de l’ONU el maig del 2022, es calculava que hi havia 193 milions de persones de 53 països patint gana. I, si parlem d’inflació, a Argentina, per exemple, el mes de maig es va situar en el 64% interanual.
Aquesta inflació, que ara ens ve de nou, era previsible. Som en una societat addicta i dependent d’uns combustibles fòssils que s’estan acabant, amb la qual cosa els seus preus segur que continuaran pujant. La guerra a Ucraïna ho ha precipitat tot i ens ha agafat amb els pixats al ventre, perquè, esperant un miracle, miràvem cap a una altra banda, igual que continuem fent-ho davant del canvi climàtic.
El model econòmic hauria de canviar de paradigma per ajustar-se a la realitat en el mínim temps possible i amb els menors costos socials i mediambientals, però no serà així, perquè la política econòmica encara té el seu objectiu equivocat. Està dirigida al «creixement», a la pujada continuada de la producció de béns i serveis (PIB), que és una fita impossible i, a més, suïcida.
Les economies dels països desenvolupats ja són madures. Esperar que pugi sempre el seu PIB és com demanar que les persones creixin contínuament d’estatura. És sabut que el cos humà, arribada a la maduresa, en consumir més recursos dels que necessita, no creix sinó que sols augmenta el seu volum, engreixant-se.
El PIB, en realitat, és una mesura estadística de la dimensió de l’economia. Els seus increments anuals, tan celebrats, no són indicadors de benestar, ni mesuren realment el creixement, sinó que únicament quantifiquen l’augment del seu volum, que també inclou moltes activitats que no són necessàries, que no milloren l’estructura ni la musculatura econòmica i que, seguint el símil del cos humà, sols l’engreixen.
Mantenir l’alça del PIB com a objectiu de cada país únicament beneficia el manteniment dels grans privilegis dels poderosos i, no ens enganyem, també dels que gaudim nosaltres, a costa d’aprofitar-nos dels recursos dels països no desenvolupats, d’escanyar la seva població i de malmetre el planeta.
Tots en som responsables i continuarem sent-ho, a menys que optem pel decreixement, dediquem els nostres recursos a millorar l’estructura, l’eficiència i l’equitat de l’economia i deixem l’objectiu d’incrementar el PIB als països que ho necessitin perquè, com als infants, els calgui fer créixer l’estructura òssia i la musculatura.
