L’aire és igual de calent que el que respiro la resta de dies de l’any. Sembla que m’hagi acompanyat fins aquí com l’alè, tot barrejat dins la maleta. Hi ha coses que és impossible deixar-les enrere encara que te’n vagis. Si no fos per aquestes muntanyes daurades esquitxades d’arbres verds i esvelts, tot això podria ben ser la meva ciutat. Crec que m’hi sentiria a gust en aquest carrer estret amb vistes a la casa número 16. Té una finestra sempre oberta, un tendal marró, una porta verda i dues bústies que em fan pensar en una identitat doble. Quina sort tenir dues adreces. El vidre glaçat deixa entrar-hi la claror i s’hi veuen ombres de cossos, però no les fesomies. Té una altra finestra sempre tancada. Encara no sé qui hi viu. Tampoc he vist entrar-hi ni sortir-ne ningú, però les veus i les rialles són fe de vida humana i en tinc prou. El paisatge que m’agrada apareix retallat entre aquest habitatge, el solar sense edificar on sempre hi ha un gos que borda quan passa algú per davant i un altre de més baix. Per tenir una bona vista no hauria d’haver-hi res al davant, però he estat l’última en arribar al poble i no tinc cap dret adquirit per ser a primera línia. Seria injust i del tot innecessari. Si estimes un arbre, els estimes tots. Si estimes un paisatge, amb totes les seves imperfeccions, t’enamores del món sencer. Es pot dormir a molts llocs, però un lloc on rentes la roba és casa i per això engego la rentadora i estenc la bugada al sol.
Les vacances ens haurien d’ajudar a transvasar bellesa de l’exterior a l’interior, per després fer-la créixer, rumiar-la i retornar-la als altres en forma de paraules, gestos. Falten mirades que il·luminin. El fum s’ha confós amb la boira i plegades es desdibuixen per una por apocalíptica de tot. Por de la guerra, de la inflació, del canvi climàtic, de la crisi energètica. Por de la vida. Dos gossos comparteixen aigua a la font pública de la plaça mentre una noia s’asseu en una cadira de tisora davant d’un pintor ambulant envoltat de dibuixos de rostres dolços de persones anònimes. L’artista es prepara per dibuixar-la i ella, amb un posat tímid, somriu mentre s’acomoda de nou a la cadira. Aquest serà un dels moments que esdevindran immortals. S’emportarà el dibuix a casa, l’emmarcarà i, quan el guaiti, tornarà a visitar aquella plaça i aquell estiu en què els termòmetres van registrar temperatures excepcionals, en què escassejaven els glaçons i en què es va decidir apagar llums d’aparadors i augmentar els graus dels aires condicionats. Creieu-me, imprimiu la millor foto que tingueu i mireu-la. Tenir-la guardada no fa records.