Quiosc

Regió7

Jordi Estrada

Jordi Estrada

Filòleg

Teoria de l’apocalipsi

Des que el món és món sempre se n’ha anunciat la fi. L’han presagiada tota mena de religions, cultures ancestrals, astròlegs, profetes, vidents i fins i tot un apotecari occità, Miquel de Nòstra Dama, més conegut com a Nostradamus. De ben segur que algú l’encertarà algun dia, perquè tot és finit en aquest món. Totes aquestes teories, tanmateix, preveuen un final wagnerià, a la manera d’un gran castell de focs, visible des de l’altra punta de l’univers. I no és del tot descartable que així sigui, no pas a causa de cap invasió alienígina o sota l’efecte destructor d’una calamarsada d’asteroides i meteorits caient de punta, sinó per obra i gràcia d’un pet nuclear. El meu nas, i ja em perdonareu l’associació olfactiva, em diu que el compte enrere ja fa temps que ha començat. I no va començar cap dia concret, ni podem saber quan acabarà. Per mi, va començar el dia que la xocolata Torras va deixar d’adjuntar cromos a les rajoles i el meu àlbum de meravelles del món va quedar incomplet per sempre més. Aquell dia va ser com si, per mi, s’acabés el món. A partir d’aleshores la sensació de proximitat de la fi del planeta m’acompanya cada vegada que uns xiscles al carrer em desperten de matinada, un cotxe se salta el pas zebra a tocar de la vora dels pantalons i el caixer està fora de servei. Són avisos subtils, sovint imperceptibles, que aplanen el camí cap a l’abisme. Un abisme que no es produirà d’avui per demà, sinó d’una manera escalonada, gradual. Un dia entraràs en un estanc i ja no hi haurà tabac. L’endemà aniràs al bar del Gerard i et servirà una tassa buida de cafè. A casa, voldràs dutxar-te i sentiràs xiular les canonades. Voldràs xiular tu i t’adonaràs que et falta l’aire, però t’hauràs guanyat un bon epitafi: «La vida és allò que passa mentre esperem l’apocalipsi». I quant a l’eternitat, no patiu per la seva infinitud: pot ser que ni tan solament arribi a començar.

Compartir l'article

stats