Des que el món és món sempre se n’ha anunciat la fi. L’han presagiada tota mena de religions, cultures ancestrals, astròlegs, profetes, vidents i fins i tot un apotecari occità, Miquel de Nòstra Dama, més conegut com a Nostradamus. De ben segur que algú l’encertarà algun dia, perquè tot és finit en aquest món. Totes aquestes teories, tanmateix, preveuen un final wagnerià, a la manera d’un gran castell de focs, visible des de l’altra punta de l’univers. I no és del tot descartable que així sigui, no pas a causa de cap invasió alienígina o sota l’efecte destructor d’una calamarsada d’asteroides i meteorits caient de punta, sinó per obra i gràcia d’un pet nuclear. El meu nas, i ja em perdonareu l’associació olfactiva, em diu que el compte enrere ja fa temps que ha començat. I no va començar cap dia concret, ni podem saber quan acabarà. Per mi, va començar el dia que la xocolata Torras va deixar d’adjuntar cromos a les rajoles i el meu àlbum de meravelles del món va quedar incomplet per sempre més. Aquell dia va ser com si, per mi, s’acabés el món. A partir d’aleshores la sensació de proximitat de la fi del planeta m’acompanya cada vegada que uns xiscles al carrer em desperten de matinada, un cotxe se salta el pas zebra a tocar de la vora dels pantalons i el caixer està fora de servei. Són avisos subtils, sovint imperceptibles, que aplanen el camí cap a l’abisme. Un abisme que no es produirà d’avui per demà, sinó d’una manera escalonada, gradual. Un dia entraràs en un estanc i ja no hi haurà tabac. L’endemà aniràs al bar del Gerard i et servirà una tassa buida de cafè. A casa, voldràs dutxar-te i sentiràs xiular les canonades. Voldràs xiular tu i t’adonaràs que et falta l’aire, però t’hauràs guanyat un bon epitafi: «La vida és allò que passa mentre esperem l’apocalipsi». I quant a l’eternitat, no patiu per la seva infinitud: pot ser que ni tan solament arribi a començar.
