Que la llibertat de paraula es vegi cada vegada més restringida en països com Espanya (deixem la de manifestació per a un altre dia), poca raó tindran els governants, i molta menys els seus socis. Entre Salman Rushdie i Pablo Hasel, el mateix principi, diferència de grau. L’objectiu de segles de lluita de la cultura contra la intolerància, iniciada per Erasme, no era precisament arribar a la situació d’avui, on si la teva llengua travessa els límits fixats pel poder establert te la carregues. La realitat del món d’avui va per cultures, per actituds, per religions. A la nostra és de retrocés, malgrat benvingudes les mesures del papa Francesc que dificulten a l’extrema dreta emparar-se en el catolicisme. A l’islam és estable, de resistència contra els avenços de la llibertat i la igualtat. La diferència: en nom del cristianisme no es fa el mal; per salvaguardar l’islamisme cal fer-ne tant com convingui.
Ja sigui per explicable conveniència d’aleshores o per canvi real de convicció, Rushdie ha passat de musulmà partidari de l’autonomia de la consciència individual als anys noranta, quan potser l’execució era imminent, a ateu de línia dura. Les creences, cadascú se les amaneix com pot. Una altra cosa són els fets. Rushdie ha estat valent, se l’ha jugada i ara és símbol d’una lluita que no tenim ni de bon tros guanyada. La de la llibertat contra la por. Quedem-nos com a llegat urbi et orbi amb la seva afirmació més punyent i contundent. Que no li atorgarien el Nobel per motius, diguem-ne, no literaris. Ben valents que van ser els acadèmics del reialme suec per atorgar-lo, ben parapetats rere una ideologia, a Aleksandr Soljenitsin. I ben a cobert que es trobaven per reconèixer Orjan Pamuk. Ara bé, a Rushdie no. Encara que si potser Rushdie no dona gaire voltes al rus anticomunista, presenta mèrits literaris a anys llum del turc. ¿La raó de tal ignomínia? Els traductors de Rushdie al japonès i a l’italià, un assassinat i l’altre ferit greu. ¡Qualsevol s’arrisca com ell!
