Quan plou les idees es desfan com un gelat de cucurutxo. Tota la dolçor regalima avall. Primer, llampecs fugaços. Pirotècnia natural. És l’avantsala de l’espectacle. La xafogor que condensa l’aire i s’adhereix a la pell, que sua, calenta. Et recorre les cames una sensació de picades de mosquit que no ho són. El cos et demana pluja. Ara sí, vols que arribi de seguida. Pregues que descarregui per alliberar-te de les coses que saps i de les paraules que encara no s’han inventat. Naturalment i sense esforç, cauen les primeres gotes i ho fan amb tanta discreció que es confonen amb el vent que mou les branques dels arbres. On deuen ser, en aquest moment, el centenar de cigonyes que han sobrevolat el nostre cel? El repic augmenta i s’intensifica. Sona a pluja, a pluja d’estiu. El meu fill gran em demana que escrigui el millor article de tots. Cada setmana ho intento, penso. «Parla de la pluja que cau», em suggereix mentre se’n va cap a la dutxa. I jo em quedo al sofà del menjador atrapada entre el so de la tempesta que s’escola per la finestra oberta i el que m’arriba pel corredor, que és l’aigua freda que li cau al damunt quan obre l’aixeta.
Mullena a fora, mullena a dins. Sempre plou a més d’un lloc. Res no és igual amb pluja o sense. Cerquem punts de referència temporals per ancorar els nostres dies. Abans de la pandèmia, després de néixer el petit, l’any del viatge a París. Xinxetes que clavem a la paret. Pluja que elogia la lentitud. Pluja que cau per recordar-nos que no es pot estimar amb pressa. L’amor necessita temps, silencis, espais buits i estones d’absència perquè creixi. De vegades, estimem menys quan el que pretenem és estimar més. Les plantes també moren de massa aigua. Se’ls corquen les arrels. Les parets s’han de pintar de blanc de tant en tant, per esborrar taques, marques de quadres vells, rastres de mosquits morts a cops de xancleta. Tothom diu que les coses no duren. Que vivim en una societat on tot té data de caducitat, obsolescència programada. Per això ens meravellem quan els projectes perduren. Les relacions llargues, les persones centenàries, les entitats que celebren aniversaris, les amistats d’anys, la nevera que no s’espatlla mai, l’abric de l’àvia, la medusa immortal que és capaç de revertir el seu envelliment i quan arriba a la maduresa tornar a la joventut. Comença el setembre, el meu mes, i tornem a ser a un nou punt de partida. Ja no se sent l’aigua de la dutxa i comprovo, amb certa decepció, que aquest no és el millor article de tots els possibles. La setmana que ve ho tornaré a intentar i no sé ben bé si ho faré per ell o per mi.
