Dies enrere el tècnic del Barça, Xavi Hernández, va ser contundent en afirmar que el món del futbol està fent el ridícul en no adoptar ja la mesura de disputar els partits amb la norma d’aturar el cronòmetre cada cop que no hi ha la pilota en joc, a fi d’evitar les pèrdues de temps. Una opinió que segurament té detractors i partidaris i que posa el futbol davant d’una decisió transcendental en un moment en què la simulació de lesions, cops a la cara, rampes i altres formes poc decoroses de deixar córrer els minuts sense que passi res s’està estenent com una taca d’oli. Hi ha equips que han convertit la pèrdua de temps en un estil de joc i entre els aficionats fa forat la sensació que cada cop hi ha menys futbol en el futbol.
No es pot dir que els rectors de l’esport més popular s’estiguin de braços creuats. La possibilitat de fer cinc substitucions i no tres, com va ser norma durant dècades fins que va arribar la pandèmia, la supressió del valor doble dels gols en camp contrari en les eliminatòries i l’aplicació del videoarbitratge són tres exemples de la voluntat d’adaptar-se als nous temps dels guardians del reglament del futbol. Es podria retocar el fora de joc, permetre el servei de banda amb el peu, castigar més severament la violència o introduir més novetats tecnològiques. Els reglaments sempre es poden modificar. I el futbol, ara per ara, ha de decidir si està a favor dels que fan comèdia i només volen perdre temps o dels que decideixen jugar. Aplicar la norma d’aturar el cronòmetre com fan tots els esports és un pas que pot afavorir l’espectacle. El futbol té la paraula, i que la decisió sigui en benefici dels espectadors.
