Els xilens han rebutjat la proposta de constitució redactada per una Convenció de representants d’organitzacions i col·lectius socials. En el seu moment un 78% dels ciutadans va estar d’acord que calia emprendre la reforma, però ara no els ha agradat el resultat. Tres reflexions :
1 – El malestar econòmic i social es combat amb mesures econòmiques i socials dels parlaments i els governs. Pretendre que redactant una nova constitució es calmaran les aigües agitades per la desigualtat i la pobresa és com esperar que plogui perquè una processó de sacerdots treu a passejar una Bíblia, un Alcorà o una Torà: superstició llibresca.
2 – El fet que quatre de cada cinc habitants d’un país considerin positiu reformar la constitució no significa que estiguin d’acord sobre el sentit d’aquesta reforma. Uns la voldran més progressista, d’altres més reaccionària. Uns, ben unitària; altres, decididament plurinacional. Pensem-hi quan sentim a dir que la majoria d’espanyols està d’acord en introduir canvis a la carta magna.
3 – Passar-se de frenada és apostar per la clatellada. Una cosa és no voler encarcarar-se en el passat i una altra clavar accelerades que la societat no pot seguir. El projecte derrotat definia Xile com un Estat plurinacional, intercultural, regional, ecològic, inclusiu, paritari i protector dels pobles indígenes, inclòs el valor jurídic de les seves lleis ancestrals. Un munt de xilens ha pensat que els estaven colant una revolució d’esquerres de trascantó, i no és el que esperaven.
L’any 1973 el cop d’Estat de Pinochet que va derrocar el govern social-comunista de Salvador Allende va provocar una important reflexió a l’esquerra europea, especialment en l’eurocomunisme italià. Es va constatar que guanyar unes eleccions no és suficient per fer la revolució socialista, i que calia una gran hegemonia social que decantés la correlació de forces. Els progressistes xilens no ho han tingut present. Dominaven la Convenció i els ha semblat que ja n’hi havia prou.
