L’espectacle nefast de la divisió ha estat el dominant aquesta setmana. S’ha d’anar o no a la manifestació de l’11 de Setembre? S’hi ha d’anar perquè l’organitza l’Assemblea Nacional Catalana o perquè és la manifestació «habitual» –o si voleu, «tradicional»– de cada Diada? Des de fa una colla d’anys, l’Assemblea i Òmnium preparen una colla d’actes en commemoració de la nostra Diada nacional. Un dels que organitza habitualment l’Assemblea és la manifestació i cada any s’omplen autocars a tot Catalunya per anar-hi. Però la manifestació no és «de l’Assemblea», sinó un acte bàsic de la celebració global de la nostra Diada nacional, on es reivindica explícitament la independència. I això és patrimoni de tothom qui hi va. Una vegada més sap greu que les divisions i els enfrontaments entre independentistes malmetin uns moments en què tothom hauria de sortir al carrer no pas per destacar la seva adscripció política concreta o la seva visió personal, sinó per enfortir l’objectiu global i últim de tot el moviment independentista. Qui hi guanya amb les picabaralles contínues? Precisament només els contraris a la independència, que estan ben contents veient com s’esbatussen els que haurien de ser aliats. No els deixem satisfets una vegada més. L’11 de Setembre és una data per avançar amb determinació i unitat. És una jornada que ha de ser celebrada per tothom per acostar-nos més tots plegats a l’objectiu final. No pas una festa per marcar territori i enfonsar els companys de viatge.
Per a la gran majoria de ciutadans segurament és ben poc comprensible el considerable embolic de la judicatura espanyola, encallada en unes renovacions que fa temps que s’haurien d’haver fet. I per què no es fan? Doncs perquè podria canviar la relació entre la majoria de jutges de caràcter conservador, que fins ara ha estat clarament dominant, respecte dels jutges considerats progressistes, que amb la renovació podrien passar-los al davant. Per aquesta raó tan senzilla PP i Vox bloquegen qualsevol acord polític de renovació –que legalment ja s’hauria d’haver fet– i el resultat és que es mantenen les majories conservadores que han estat habituals fins ara, tot i que hi ha magistrats que tenen el seu mandat caducat des de fa molt de temps. Aquesta situació d’incertesa, per exemple, és especialment important en aquest moment de cara a la normativa sobre l’exigència legal de fer obligatòriament el 25% de castellà a les escoles catalanes. Aquesta exigència està aturada per una llei aprovada pel Parlament català, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera contrària a la Constitució i així ho va plantejar al Tribunal Constitucional, que sembla que ho debatrà aviat, però sense haver estat renovat com caldria. El resultat, per tant, és del tot incert i podria comportar una altra ofensiva a favor del 25%, que fins ara s’havia pogut aturar.
Obtenir Justícia, amb majúscula, és una aspiració a la qual no es pot renunciar, però que no és fàcil d’aconseguir en un marc legal obsolet com és el de l’Estat espanyol. Hi ha exemples de tota mena: des del cas de les 10 encausades per la vaga feminista del 8 de març del 2019, el judici de les quals va començar dimarts passat a Manresa, fins a les contínues pilotes fora amb què s’ha intentat justificar l’espionatge amb Pegasus a més de seixanta independentistes. Raons de més per celebrar un 11 de Setembre reivindicatiu, unitari i mobilitzador.
