Guaita quin mero més maco», diu la cuinera dels migdies a TV3. Té al seu davant dos filets ben nets i sí, devia ser molt maco quan era viu. Molt maco i molt jove, perquè amidava poc més de quaranta centímetres.
El mero és un animal solemne, l’aristòcrata dels fondos rocosos mediterranis. La varietat més comuna pot arribar al metre i mig i pot viure fins a cinquanta anys. Neix femella i no es comença a reproduir fins als cinc anys, quan amida entorn de mig metre, de manera que capturar-lo abans n’impedeix la continuïtat. Entorn dels deu anys es converteix en mascle. La pesca irresponsable gairebé el va eliminar de la nostra costa, i només s’ha recuperat molt recentment gràcies a la reserva de les Medes, on qualsevol pot veure’ls amb unes simples ulleres al fons poc profund de la zona de Ferranelles, sempre suposant que no t’atropelli el vaixell turístic de tres pisos d’alçada que es passeja arrogant i impune per la zona de bany com si tot el mar fos seu. Els meros esplèndids de les Medes que atreuen submarinistes d’arreu són allà perquè allà és il·legal pescar-los. Pelant-los quan són femelles jovenetes, no n’hi hauria ni un. Suposo que el de la tele devia ser ben legal, però animar a menjar-ne d’aquesta mida no és bona idea. Aquell mero no era maco. Aquell mero era un error.
