Quiosc

Regió7

Anna Vilajosana

Aniversari

Aniversari Xavier Serrano

No sé com t’ho has fet per arribar fins aquí. T’hi has esforçat tant que confio en saber imitar-te quan les forces em flaquegin i em facin mal les cames. Cada mes de setembre, quan s’acosta aquest dia, miro enrere i penso en abans, en abans de mi, en un abans del qual no sé res, només intueixo que hi havia una història que ara també és la meva. És sorprenent com pots sentir-te tros d’un tot del qual desconeixes l’inici i el final. Però alguna cosa em diu que aquest és el meu escenari i el meu lloc i que ara és el moment, encara que em faci l’orni i avanci pels marges, i que de tant caminar malament se m’enfonsin els peus a la terra llaurada, m’empolsimi els baixos dels pantalons i vagi de tort. M’agraden les vores del pa, la vora del mar, les taules del fons, les vores de la teva bata.

Em toques com si et pertanyés. Sempre fas veure que el temps no passa, com si tu no haguessis envellit i jo no hagués crescut. Tot aturat i quiet en una tarda dolça i il·luminada. La nostra relació sempre ha mantingut la mateixa distància temporal, com ha de ser si ens volem vives les dues. Dos camins paral·lels, cadascuna hi juga el seu paper i encara que els anem intercanviant sempre respectem el rol principal. Tu mare. Jo filla. Tu consol, guia, refugi. Jo, criatura. Sempre la criatura que corre a buscar aixopluc. Reconec el sentiment cada vegada que el meu petit fa de mi i jo faig de tu i corre a tapar-se el cap amb els llençols. Al llit gran, de casa, no hi ha por. És un lloc segur, amb quatre potes fixades al terra, marges definits, braços elàstics que ho abasten tot. Trona a fora. Sempre trona a fora. Quina sort que el sostre resisteixi tots els embats. Del vent. Dels malsons. De les incerteses. No sé quan va ser que la meva història va desplaçar la teva. No és pas que la teva deixés d’avançar, és que la meva es va inflar i va ocupar tant d’aire, de temps, de colors, d’espai, que et vaig empassar i ho vaig acaparar tot. On és la teva història, mare. Potser està barrejada amb la meva, com una trena llarga, ara passes un floc de cabells entre els dits, ara en passes un altre, i així vas filant una espiga sòlida i regular.

Avui m’has abraçat i he notat l’abraçada de sempre, que venia de molt lluny. Potser només en tenim una, d’abraçada, que anem repetint com una espiral infinita per reconciliar-nos una vegada i una altra amb el nostre origen. I ens acostem molt a prop l’una de l’altra quan no tenim res més a dir-nos perquè sabem que no pots estimar amb el gest i amb la paraula alhora. Les relacions veritables han de ser senzilles. Jo t’ofereixo la mà i tu me l’agafes. I ja està.

Compartir l'article

stats