Ala segona meitat dels vuitanta ningú no sabia què fer amb els Rolling Stones. No ho sabien ni ells mateixos. Si s’haguessin separat ningú no els hauria trobat a faltar. Ara són una banda reverenciada i s’han convertit en mites no ja per als aficionats a la música, sinó per als gestors de residències d’avis. El seu mèrit ha estat resistir, durar, sortir de la seva època i ingressar en la següent com a venerables viatgers del temps. Sovint, la manera de salvar una biografia és, simplement, fer-la molt llarga. Elisabet II va quedar com una reina quan, sent princesa, va apuntar-se al servei d’ambulàncies durant els bombardejos de Londres. Després d’això, no va moure mai més un dit per cap dels seus súbdits. No va fer res més que serrar les dents en els moments que la seva llum empal·lidia i esperar durant 70 anys. Saltant de mal moment en mal moment es va posar per damunt del bé i del mal fins al punt que no ha tingut un funeral de país ni d’estat, sinó d’aldea global. La clau és aguantar, durar, resistir. La reina Victòria va regnar 64 anys; Lluís XIV, 72 anys; el nostre Jaume I, 58 anys. Són els més grans perquè tots els qui els podien fer ombra es van morir abans. Jordi Pujol, que va esguerrar la seva biografia, només ha de fer una cosa per reparar-la: continuar vivint. Si resisteix prou temps, el temps el salvarà.
