Aquesta setmana que el president andalús ha fet seva la consigna popular d’emmerdar la relació entre territoris i ha tranquil·litzat els empresaris catalans que mai no declararà la independència (només faltaria!) perquè deu voler continuar pagant les peonás amb els diners que li plouen del cel de la solidaritat interterritorial, no deu ser gaire oportú parlar de tantes i tantes coses, com també ens hem d’empassar per allò del ser políticament correctes en temes susceptibles de provocar urticària. Fatxenderia de Bonilla al marge i la penúltima presa de pèl de l’encantador Pedro Sánchez (cal especificar quina?), deixo per a molt més endavant comentar el llibre de l’exministre de Sanitat que explica la mortaldat de la covid i m’embolico a parlar d’un dels temes que atabalen ara mateix la ciutadania, sigui quin sigui el lloc de residència.
És políticament correcte parlar de la inseguretat ciutadana de la manera com en parlen les autoritats (ep!) i les forces de l’ordre (uff!)? Vista, llegida i escoltada la crònica negra del fet divers delictuós, no esteu una mica tips de sentir que «no hi ha increment de la delinqüència»? Us creieu les estadístiques a la baixa de la criminalitat, si ara més que mai sentiu a parlar de baralles amb matxets i navalles al carrer? On va la gent que surt armada de casa: a un concert, a una competició esportiva, a un botellot? No us espanta saber que hi ha gent que mata a trets una persona al mig del carrer? Quan havíem vist tants borratxos, ocupes i incívics provocant malestar i malviure? Deu ser veritat, oi, que hi ha gent atemorida quan camina pel carrer de nit? I que les agressions sexuals no són un invent feminista com diuen els de Vox? Comerciants que patiu per la vulnerabilitat del vostre establiment, demaneu qui és el vidrier de referència del propietari de la botiga de roba de marca a qui li han estavellat dues vegades un vehicle contra l’aparador sense aconseguir trencar-lo ni entrar-hi a robar...
Potser que deixem de ser políticament correctes i qüestionem d’una vegada per què hem de continuar empassant-nos que cal ser solidaris i respectuosos si només veiem pilleria, morro, desvergonyiment en l’aprofitament dels nostres recursos. Tornant al principi, per què hem d’empassar-nos que els «bonillas, garciaspage, fernándezvaras i feijóos» no facin res per corregir mancances socials ancestrals als seus territoris? Per què hem de mantenir l’esforç de compartir, d’aportar, si només recollim insults? Per què hem de suportar tanta feblesa, tanta incapacitat a l’hora d’agafar el toro per les banyes i exigir polítiques de regeneració social reequilibradores de drets i deures?...
Pensava que m’embolicava en un jardí, però veig que acabo enmig de la selva, perdoneu.
