Quiosc Regió7

Regió7

Rufí Cerdan

TRIBUNA

Rufí Cerdán

Ben viure al Barri Vell

On és el rovell de l’ou de Manresa? La meva és una resposta emocional però contundent: el rovell de l’ou de Manresa és la plaça dels Drets. Sí, sí, aquell espai que es troba en una cruïlla de dos carrers que en realitat són quatre. La plaça que tan sols té dos portals en el cadastre, 1 i 2, i que fa temps que estan tapiats, es troba entre el Joc de la Pilota i la Baixada dels Drets, entre el carrer de Sobrerroca i el carrer de Sant Andreu.

La meva família hi vàrem viure molts anys, en un pis d’aquell xamfrà. I quina bona vida de barri vell! Als baixos hi havia un supermercat, la botiga de l’oli del Juan i la Julia. I el bar de la Paquita, on es podia fer el tallat fent-la petar, entre una olor deliciosa del que cuinava.

Electrodomèstics a la cantonada, perruqueria, peixateria, llibreria, dues granges per berenar xocolata o crema, la pastisseria Lionesa, l’estanc, el forn, la carnisseria, la sabateria i la merceria. Fins i tot vàrem tenir un cine inaugurat amb catifa vermella, on recordo haver vist la inoblidable Thelma i Louise, el renascut Goya, amb una efímera vida de dos anys. Es podien comprar gormanderies al quiosc de fusta que hi havia al costat de la farmàcia. I al principi de la Baixada podíem fer un te o comprar un pollastre el cap de setmana.

I tràfec de treballadors no n’hi faltava, la gent de l’ajuntament, de l’hospital de Sant Andreu, i per descomptat els usuaris d’aquests serveis. Les relacions de veïnatge no eren problemàtiques, al contrari, tots ens coneixíem en aquells quatre carrers. Com a tot arreu, et fas més amb qui més coneixes, com els veïns de l’escala amb els que teníem una relació de «portes obertes», i la sensació de pertinença al lloc era gran. Hi cabia tothom.

Bona vida de barri, que va començar a empitjorar quan el bar de la Paquita va passar a ser el local nocturn més concorregut de Manresa, el bar Rio. En els seus escassos 10 metres quadrats entraven centenars de joves per sortir amb una birra en un got de plàstic. Era tan gran el merder de la plaça fins ben entrada la matinada, que el veí metge que feia guàrdies, havia de dormir a la banyera per sentir menys xivarri. Mentre durava la gatzara, la guàrdia urbana tancava el carrer al trànsit, com torna a passar ara.

D’això, avui en diuen gentrificació, paraula que descriu un fenomen propi dels barris vells, quan l’abandonament urbanístic i sobretot, el deteriorament dels habitatges, fa marxar la gent que hi viu perquè s’hi instal·lin nous usos com ara l’oci nocturn. I l’altra raó de la nostra fugida va ser que el propietari del pis es va negar a deixar que féssim reformes al pis. Volia més diners pel lloguer sense invertir en conservació.

Sense cases habitables, promogudes per les polítiques públiques, encara que els canviem el nom, els barris seguiran envellint, sense bona vida.

Compartir l'article

stats