El dia 1 d’octubre de fa cinc anys, jo no vaig votar i encara ara se’m menja l’enveja quan algun conegut m’explica com ho va fer i com ho va viure. En el meu cas, un viatge planificat molt abans que s’anunciés la cita amb les urnes va acabar decantant la balança i va fer-me viure aquella jornada històrica lluny de casa i de la possibilitat d’exercir el dret a decidir que, aquell dia sí, no es va negar a la ciutadania. Com a mínim, no a Catalunya. Des de les 18 hores de distància en cotxe entre la ciutat on era i la ciutat on visc recordo les fotografies de familiars i amics entrant al WhatsApp posant al costat de l’urna on havien dipositat la papereta. Tot eren somriures i, fins i tot els que em constava que eren més incrèduls, havien decidit fer el pas. D’això es tractava, de votar que sí o votar que no. A mesura que van anar transcorrent les hores, però, les fotografies que van arribar al mòbil ja no van ser les de les cares de satisfacció, sinó les que van començar a córrer com la pólvora de les agressions que van patir els votants en alguns col·legis. No sé si aquell dia o més endavant, una de les que em va impactar més va ser la de l’enyorat Joan Badia, aleshores alcalde de Callús, anant per terra.
Una amiga amb la qual compartia aquell viatge es va indignar en veure les imatges de violència i no va poder contenir les llàgrimes. Jo m’ho mirava amb la distància amb què ens hem acostumat a observar les situacions les persones que ens dediquem a explicar als altres el que passa. No m’ho acabava de creure. No m’ho podia ni m’ho volia creure. Potser era una exageració. No ho era. Aquell dia, un dels més feliços en la història de Catalunya, democràticament parlant, es va convertir en un ball de bastons.
Ara que fa cinc anys rodons d’aquella jornada, estaria bé que els polítics –uns més que d’altres– aprofitessin l’efemèride per fer un acte de contrició i, en lloc de sortir als mitjans i al carrer a dir a la ciutadania què ha de fer i a renovar promeses vàcues, recapacitessin una mica sobre quin és el projecte que volen defensar i, sobretot, com el volen defensar. Si alguna cosa es va demostrar aquell 1 d’Octubre va ser que, quan cal, la ciutadania respon i fa el que calgui per exercir els seus drets. Que els ho diguin a les iranianes que estan sortint al carrer per protestar per l’assassinat de la noia que va ser detinguda per no portar bé el vel islàmic. Com ha quedat palès de nou aquests dies, els que manen, massa sovint basen les decisions en els efectes que tindran a l’hora de continuar a la poltrona. Tant de bo que l’1 d’Octubre els il·lumini.
