Hi ha dues maneres d’enfrontar-te al teu adversari polític. La primera, i més senzilla, consisteix a assenyalar-ne les mancances i debilitats i dir-li el nom del porc sempre com puguis. Fent-ho així, i més en temps de bombolles de confirmació, reforces els teus i pots atreure algun indecís, però també cohesiones, a la defensiva, la base social contrària. L’altra manera, més interessant, és mirar de furgar en les contradiccions internes de l’altre a base de propostes que el deixin en una situació de «mal si fas, mal si no fas».
La proposta d’acord de claredat per a resoldre el conflicte polític Catalunya-Espanya vol ser d’aquesta darrera mena. Partint de la idea incontestable que els estats i les nacions no són fets naturals o divins sinó obres humanes i que, com a tals, es poden modificar o suprimir quan deixen de ser útils, la possibilitat que Catalunya deixi de formar part del Regne d’Espanya s’ha de contemplar com una possibilitat perfectament plausible. El què cal, en conseqüència, és acordar en quines condicions i circumstàncies, tenint en compte els diferents marcs jurídics afectats, això es podria materialitzar. Per cert, el marc legal és la Constitució espanyola, sí, però també el Pacte internacional de drets civils i polítics, la Convenció europea dels drets humans, la jurisprudència internacional i el mateix principi de democràcia.
Si el govern espanyol es reclama partidari de l’acord i el diàleg i si l’estat espanyol es pretén democràtic i modern, no haurien de tenir problema per entomar aquest repte i donar-hi una resposta, tal com va fer el Canadà l’any 2000 i com reclamava el PSC fins a l’any 2013. A partir de quina demanda es podria celebrar un referèndum d’autodeterminació? Com hauria de ser la pregunta? Quina participació es requeriria? Quina majoria caldria? Quin procés desencadenaria? Al cap de quant de temps es podria repetir?... Són preguntes raonables que exigeixen una resposta també raonable i raonada per la part espanyola. Una resposta que d’entrada potser no satisfarà a l’independentisme, però que servirà (i no és poc) per aterrar el debat.
Més enllà d’això, però, hi ha un altre pacte possible que em sembla especialment interessant i que l’any 2017 no es va tenir prou en compte. Caldria també un acord intern, a Catalunya, entre els partidaris i contraris a la independència sobre les qüestions que, passés el que passés, caldria garantir. De manera que tothom pogués anar a votar sabent que en qualsevol cas la seva condició de ciutadà de ple dret no es veuria alterada (en tot cas hi podrien accedir els que ara no la tenen), que ni el castellà quedaria relegat de l’administració a la futura república ni el català (encara més) desprotegit en cas de continuar a Espanya o que continuaríem compromesos amb el projecte europeu. Poden semblar mínims evidents, però escenificar-los en un pacte solemne ens permetria a tots plegats anar a fer el vermut havent votat amb la tranquil·litat de saber que, sigui quin sigui el resultat, a ningú se li acabarà el món.
