L’estadística és la «ciència que té per objecte d’aplegar, classificar i comptar tots els fets del mateix ordre». Es relaciona amb el rigor i amb l’exactitud, però el Parlament de Catalunya li ha aplicat els valors contraris en fer-la objecte d’un vot de càstig al Govern. Li va tocar a la llei del Pla Estadístic de Catalunya perquè era la primera votació que passava per allà just després de la trencadissa de l’executiu. Es tractava de demostrar que Pere Aragonès s’ha quedar sol amb els seus 33 diputats i li van donar la bona negra a una llei que havia estat aprovada quasi per unanimitat en el tràmit de comissió. D’un dia per un altre el text que era bo, correcte i positiu a parer de PSC, Junts, Comuns, CUP, PP i Cs va passar a ser inacceptable per aquestes mateixes formacions. Ho va dir el diputat Joan Carles Gallego, dels Comuns, sindicalista aficionat a les cites poètiques, davant d’un hemicicle quasi buit: «tot text té el seu context i ja sabem quin és el d’aquest». El context de la feblesa parlamentària del Govern i la voluntat de fer-la explícita. I quina culpa en té la ciència estadística? Cap ni una. La llei d’una disciplina social basada en el rigor se sacrifica de la manera menys rigorosa possible. Potser pensaven que no era important? L’estadística és una eina bàsica per ajustar la presa de decisions, ja que forneix dades precises de la realitat sobre la que s’actua. Menysprear-la és apostar per la intuïció com a guia de les polítiques i per la fortuna com a operadora dels efectes. Potser un treball de camp revelaria ara mateix que deu de cada nou estadístics tenen mals pensaments sobre aquesta colla de parlamentaris. Si es tracta d’evidenciar la soledat de Pere Aragonès hi ha altres fórmules a l’abast, com la de presentar i votar una resolució que digui, posem per cas: «La cambra insta el president a admetre que li ha arribat l’hora de fer-se ermità». I deixar les lleis tranquil·les, ja que són massa importants per fer-les anar com pilotes de ping-pong.
