Carles Porta ja és molt més que un periodista. Ha estat ell qui ha estat capaç d’elevar el sector de la sang i fetge a la categoria del glamur, amb elogis generalitzats, inclosos de la primera línia de la política institucional del país. Fins i tot, la Generalitat organitza i presenta, des d’ahir dimecres, «Crims, l’exposició», en una de les joies de la corona, el Palau Robert, equipament que s’autoqualifica de «Catalunya en valor». Porta, que va començar la seva carrera professional al diari Segre, premsa comarcal de les terres de Ponent, s’ha convertit en un icona, en un personatge capaç de convertir maldats rurals en llibres supervendes. Hàbil per transformar qualsevol episodi negre, en relat periodístic, agermanat a la novel·la negra, ha sabut convertir-se en un dels personatges amb més projecció dels darrers anys. Els seus productes per internet, ràdio i televisió són fenòmens de masses. L’any vinent, que Porta arriba als 60 anys, hauria de rebre la Creu de Sant Jordi per haver estat capaç de canviar la percepció social d’un gènere periodístic, sempre consumit, però socialment molt mal vist. Veure Crims per la tele, o anar a veure l’exposició, amb eines interactives, és gairebé indispensable, fins i tot per als que tiben d’elàstics d’intel·lectuals.
Inevitablement, l’èxit de Crims, ens obliga a entrar al túnel del temps del periodisme peninsular. Entre el 1952 i el 1997, en diferents etapes, es va publicar un famós setmanari que es deia El Caso. Llegir aquesta publicació, que durant anys i anys superava de llarg els cent mil exemplars, era un exercici que una part de la societat ho havia de fer mig d’amagat, no perquè la censura ho prohibís, sinó perquè era considerat «el setmanari de les porteres», una figura professional estesa, sobretot a les ciutats grans i en barris que tenen edificis més o menys regis. Era relativament normal que en ciutats, com Barcelona o Madrid, emmascarat als diaris líders de l’època, tipus La Vanguardia o l’ABC, i revistes del cor, com ¡Hola! o Lecturas, hi hagués un exemplar d’El Caso.
Molts dels temes que presidien les portades d’El Caso es poden extrapolar a l’actualitat perquè les ments perverses sempre han format part de la realitat. El que no servirien serien els títols de les portades. Aquí, alguns exemples: «Sádico criminal de 18 años», «Horror en el cortijo», «El sastre homicida y su esposa», «Las orgías del concejal de Robledo» o «El cura vicioso». Ara, Carles Porta i el seu equip hi posen el maquillatge que calgui per adaptar el món del crim a una societat, aparentment més refinada, i on les paraules s’han de mesurar escrupolosament. Els criminals hi són, igualment, però els relats actuals afavoreixen, no del tot, la reflexió sobre el perquè, més enllà del què i el com.
Aquest és un país mediterrani, d’extrems. El declivi d’El Caso va començar durant els anys de la transició a la democràcia amb l’aparició de la revista Interviú, la bomba de l’època, amb un còctel explosiu de continguts: política, successos, fotos eròtiques i reportatges que reflectien els canvis, de tot tipus, d’aquell període. Una de les periodistes més destacades d’El Caso, vistos els canvis socials i professionals, es va passar al setmanari que demostrava agafar un de múscul que va lluir durant dècades. Comprar Interviú, per molt sensacionalista que fos, ja es podria fer sense cap complex, ja no era sinònim de ser la publicació del lumpen, de la classe social baixa. Carles Porta ha aconseguit apujar el llistó del gènere periodístic del successos. Des d’ahir, el Palau Robert i la Generalitat presumeixen de Crims. Viure per veure.
