Quiosc Regió7

Regió7

Josep M. Oliva

VEIENT-LES PASSAR

Josep M. Oliva

Aquells nens i nenes de l’Oms i de Prat 50 anys després

Començava la dècada dels setanta i nosaltres teníem dotze o tretze anys. «Tot just despertàvem del son dels infants» i molts encara no ens havíem plantejat què faríem quan fóssim grans, però teníem la sensació d’estar descobrint moltes coses i unes immenses ganes de viure. Arrenglerats a les escales del col·legi, amb una primera fila plena de nenes amb faldilles curtes i alguns mitjons llargs, els de la meva classe de segon de batxillerat posàvem per a la foto oficial: «Asociación de padres del Colegio Oms y de Prat del Consejo Escolar de la Caja de Ahorros de Manresa, curso 1970-71». Més de cinquanta anys després, aquella fotografia va servir de punt de partida per fer possible el retrobament de vint-i-dos d’aquells alumnes, dissabte passat a Sant Iscle.

La trobada amb els antics companys de l’Oms i de Prat va ser la més austera de totes les trobades amb excompanys (del que sigui) que he anat a la meva vida. Res que s’assemblés a una festa: cap pancarta, cap música, cap detall de record, cap parlament. Però tampoc no havia anat mai a cap altra on hi hagués tanta il·lusió per retrobar-se ni es respirés tant afecte. Perquè encara que amb alguns sí que havíem mantingut una certa relació al llarg del temps, amb molts altres no ens havíem tornat a veure mai més des de feia cinquanta anys. Ens havíem perdut la pista abans d’entrar al món laboral i ens retrobàvem quan molts ja l’havíem deixat enrere. L’última vegada que havíem coincidit amb algunes d’aquelles companyes de faldilles curtes i mitjons llargs ni tan sols els havíem pogut demanar «estudies o treballes?» perquè encara no teníem l’edat. Ara la pregunta era «treballes o ja t’has jubilat?», i parlàvem amb tota naturalitat de pensions i nets i viatges amb l’Imserso.

Acabat el dinar, quan aquella taula tan llarga que separava les converses ens feia sentir allunyats, vam ajuntar les cadires en un semicercle i l’Ignasi Cots i el Toni Mercadal van treure les guitarres i vam cantar cançons que teníem mig oblidades. «Fent camí per la vida, em tocarà menjar la pols...». De fet no cantàvem per sentir-nos més joves sinó per celebrar el que havíem viscut i la sort de seguir-hi sent. Llavors vam decidir tornar-nos a trobar a l’abril. Quedaríem de nou perquè hi fos l’Antònia Montero, que per motius familiars no va poder venir, però també per saber que aquells nens i nenes de la foto ens tindrem per sempre, que ja no ens perdrem més. I per la necessitat de fer-nos companyia, de seguir fent cursos junts, de sentir que mai estarem sols.

Compartir l'article

stats