Quiosc Regió7

Regió7

Nuria Sensat

UN COP D’ULL

Núria Sensat i Borràs

Sociòloga

Un tros de dona

Persona menstruant, persona gestant, persona amb gènere fluid, persona cis, persona de sexe no binari, persona trans… i així podria continuar posant paraules i paraules, millor dit etiquetes. Tantes etiquetes com persones hi ha al món que s’identifiquen; no, parlem amb propietat: s’autodeterminen. En aquest cas el que autodeterminen és el seu gènere, perquè, amables lectors i lectores, potser encara no n’estan del tot o gens al cas, però això del sexe «no existeix». És una quimera cultural imposada que cal erradicar. Podria semblar el principi d’un conte o d’una història de mal gust o d’un text acientífic, però malauradament avui i aquí aquest és el debat. Bé, debat, debat, tampoc, ja que aquests dies hi ha al Congrés dels Diputats a Madrid la tramitació, via urgència, de la Llei Trans, tot negant el debat i la possibilitat formal de poder expressar i argumentar, perquè aquesta Llei tal i com es troba formulada és un error i amb conseqüències molt greus.

Com hem arribat fins aquí? El feminisme s’inicia fa més de 300 anys i és fill, com qualsevol moviment social i polític del seu temps, del context en què es va gestar. No pretenc fer una història del feminisme perquè no és l’objectiu de l’article, però no podem entendre on som sinó som conscients d’on venim. El feminisme reivindica la dona com a subjecte polític, el feminisme pretén reivindicar i fer visible que la desigualtat de les dones respon a raons estructurals, a allò que anomenem patriarcat, i que s’ha exercit un control i submissió sobre la seva capacitat reproductiva i en una divisió sexual del treball. Ara bé, com que el feminisme no és un corrent essencialista ni biologista tenia i té molt clar que aquestes relacions assimètriques entre homes i dones no ens les explica el sexe sinó el que en va anomenar (el feminisme) «gènere». Ras i curt: naixem mascles o femelles (un percentatge petit neix intersexual), però ens construïm, aprenem, se’ns imposa el gènere: masculí i femení. La masculinitat i la feminitat són conceptes, doncs, que pretenen analitzar els esterotips, els rols que pretesament formen part de la persona en funció del seu sexe. Certament, la masculinitat i la feminitat no són úniques, però sí que determinen les accions dels individus, allò que se n’espera. El feminisme pretén amb aquest concepte comprendre, explorar i detectar els processos pels quals fins i tot en societats on s’ha assolit la igualtat formal entre sexes, les desigualtats es continuen reproduint.

La Llei trans parteix de supòsits provinents de l’anomenada teoria Queer d’origen americà i que resumint diu que el sexe (biològic, és clar) és una «construcció social» i que, per tant, la persona s’autodetermina. No hi ha mascles ni femelles, ni homes ni dones, sinó persones. Així, es neguen les diferències biològiques entre mascles i femelles (i això té implicacions de fons molt importants: els informes clínics, per exemple, ja que les malalties no actuen ni tenen la mateixa simptomatologia). No puc acabar sense dir també la meva enorme decepció amb totes aquelles polítiques que es vanen de ser feministes i que callen davant d’una llei, tant al Congrés com a Catalunya. Amb això sí que molts mascles i femelles que es dediquen a la política coincideixen: la cadira és la cadira. Països com Anglaterra, Holanda i d’altres estan tirant enrera. Per què? Ho deixarem per a un altre dia.

Compartir l'article

stats