Ja tornem a estar en mig de la fira mundial de la COP27, acompanyada de les protestes de joves, estudiants, ONG i científics que els porten a la presó. Aquests, fa anys que avisen que l’escalfament global té efectes molt greus. La COP21 de París va definir que la temperatura mitjana global del planeta no podia superar els 1,5º respecte dels nivells preindustrials. Avui el consens creixent entre els científics, ratificat per la pròpia ONU, és que aquest objectiu és inassolible.
Aquest any hem constatat el que diuen les dades, que Europa s’escalfa més de pressa que altres continents, amb l’estiu més calent en 500 anys, que la calor és la causa directa de mortes morts, que les altes temperatures perjudiquen greument l’agricultura i, que augmenten els focs, que amb la sequera afegida, és un factor més que engrandeix el forat de la nostra butxaca. Si be és cert que l’escalfament és global, els seus impactes no estan sent els mateixos arreu. El col·lapse energètic i climàtic ja és un fet però no és global ni simultani, va per barris i sempre comença pels més pobres i vulnerables.
Podem confiar que es prendran els acords necessaris per deixar de fer servir carbó i altres combustibles fòssils?, per compensar els impactes als pobles que estan patint les conseqüències més greus? Si observem com els països més poderosos han incomplert els compromisos de forma sistemàtica i com estan actuant davant de la crisi energètica, la resposta és NO. Però aprofitaran la Fira COP27 per vendre fum com l’Hidrogen verd per als camions o l’alcohol de cremar per moure vaixells, mentre ens prenen per rucs si confiem que es podran saltar les lleis de la termodinàmica i fabricar aquestes coses sense malmetre molta més energia. Però tan els fa perquè per això són els nostres Fons Next Generation, per enriquir les seves empreses i perpetuar els seus còmplices al poder.
I davant d’aquesta realitat, a més de banyar-nos a la platja el dia de Tots Sants, què podem fer? Si pensem que la història l’escriuen només els mandataris no queda marge per a l’optimisme. Però aquesta crisi ecosocial ens obre els ulls a tot de realitats que ja fa temps que ofereixen altres formes de viure dignament des de la cooperació i la proximitat arreu del món com hem vist al I Congrés d’economies comunitàries.
En un any a casa nostra s’han doblat les instal·lacions fotovoltaiques d’autoconsum malgrat que les subvencions als particulars ja s’han esgotat, mentre es consoliden iniciatives com la de la comunitat energètica de Bufalvent. La «gent petita» quan s’ajunta pot fer coses molt grans, com ara preservar els terrenys agrícoles de valor que seran imprescindibles quan la crisi energètica i econòmica faci inviables les importacions de productes alimentaris bàsics. Salvaguardar els ecosistemes que són el suport de la vida, és una de les prioritats, tan important com lluitar per fer decréixer les desigualtats socials i econòmiques que els privilegiats volen engrandir, aprofitant-se dels problemes ambientals que la seva voracitat ha provocat. Les respostes són comunitàries, són de resistència, d’informació, de comunitat i de barri, com vàrem aprendre durant la pandèmia.
