Ivan Armenteros, doctor en Història i investigador de la Institució Milà i Fontanals del CSIC, va conferenciar a la sala d’actes del Montepio sobre l’esclavatge, dins del Curs de Cultura Medieval organitzat pels AARB. Es va qüestionar sobre si posseïren els nostres avantpassats persones esclavitzades? Per respondre a les relacions de dependència i dominació entre els segles VIII i XV. Col·lectius que sovint han passat desapareguts per la historiografia, per les creences, marginats pels veïns i perseguits per les institucions polítiques i religioses del moment. L’esclavitud és un tema incòmode per les societats que han estat esclavistes com la catalana. Armenteros va xerrar sobre el seu desenvolupament al conjunt de la Mediterrània i sobretot a Barcelona, per acabar proposant unes reflexions. En el dret romà ja existia en el sentit de comprar per la mà o de salvar la vida per esclavitzar-los. Després de la caiguda de l’imperi, els esclaus procedeixen bàsicament del nord d’Europa, Còrsega i Sardenya i del sud d’Itàlia, Sicília. El model que es desenvolupa en la Roma imperial arriba al màxim apogeu al segle VI. Subministra esclaus a l’imperi bizantí i a l’expansió musulmana del nord d’Àfrica. La demanda dels dos sectors explicarà les exportacions d’esclaus cap al sud. Venen a fer la guerra pel domini del mediterrani occidental, fins que els europeus s’adonen que es mal negoci. Hi ha un canvi de context. A finals del segle XIII apareixen els primers esclaus negres documentats, que segons alguns autors, portaran a la pesta negra més endavant. Uns 40 anys després augmenten considerablement les importacions d’esclaus. A partir de 1450 es produeix un canvi radical pel nou context geopolític i dos processos expansionistes: els otomans i l’ibèric que afecta la costa occidental africana, primer en busca d’or, però de seguida els portuguesos hi veuen possibilitats d’esclavitud: D’intercanviar-los per or, ràpidament es dediquen a l’esclavatge directament, tot establint pactes amb els poders locals de la costa.
A Catalunya les primeres notícies d’esclaus es remunten al segle IX, són d’origen europeu fins el 1050, en un període de transició del model antic al medieval centrat a les ciutats. Els primers esclaus documentats a Barcelona es remunten al segle XI i són musulmans procedents dels conflictes fronterers amb Al-Andalús, amb deixes testamentàries. Al segle XII augmenten pel comerç i la pirateria a les costes mediterrànies. Les conquestes de Mallorca i València aboquen una enorme quantitat d’esclaus sobre els mercats. Al XIII, penetren les naus venecianes i genoveses amb esclaus balcànics i asiàtics. Així, al segle XIV, Barcelona es converteix en un dels principals mercats d’esclaus de la mediterrània occidental cristiana, que obliga a regular-ho legalment. Al primer quart del segle XV es pot documentar l’existència d’uns 5.500 esclaus que representarien entre un 8 i un 10% del total de la població barcelonina, que pujaria fins al 18% al segle XVI, lluny però de la que hi havia a Mallorca. Esmenta també el mercat d’esclaus de Barcelona de finals del segle XV i principis del XVI amb les compravendes corresponents, amb procedències geogràfiques identificades, però redueix considerablement la seva població esclava després de la guerra civil catalana del segle XV, per la presència de 3.000 nous treballadors a la ciutat. Comprar un esclau era un negoci rodó. Un cop venut l’esclau, s’hi pot especular, fer-lo servir pel servei domèstic, llogar-lo a tercers per treballar o fer-ne vendes temporals. Aprenen el llenguatge, una nova religió i les jerarquies socials.
