En un món on els mitjans per difondre un missatge són infinits i a l’abast de tothom, semblaria que les pintades a les parets haurien d’haver quedat tan desfasades com trucar des d’una cabina, però no és així. Voltes per Manresa i te’n trobes a cada pas i de tota mena. Frases i proclames que et porten a preguntar-te quins motius hauran mogut tantes persones a estampar sentències tan diverses i de vegades tan absurdes. I et quedes sense trobar-hi resposta. De vegades, fins i tot, sense entendre què volen dir. Com quan, en un mur que hi ha passat el Pont de Ferro, llegeixes «El patriarcat mata barris». Patriarcat i feixisme són ara mateix les paraules més recurrents entre els que se senten la veu del poble, encara que de vegades les facin entrar amb calçador. Han pres l’hegemonia que durant molts anys va tenir la paraula solidaritat, cada cop menys present als discursos i a les parets. Tot i així, encara l’he vista escrita en una tàpia del carrer de la Mel. Diu «Solidaritat amb els estibadors», i et deixa una mica descol·locat, però no pas tant com aquella pintada que es pot llegir a la carretera del Pont de Vilomara cantonada amb Sant Cristòfol, on es demana «Que vuelva la URSS».
Al carrer Dos de Maig n’hi ha una a manera de denúncia que diu «La psiquiatria cronifica». I a la cantonada de Sarret i Arbós amb Doctor Esteve, una altra de ben inquietant: «No queremos estudios, queremos disturbios». Molt més edificant és la que hi ha al carrer de Na Bastardes. Diu: «Toca’t més la petxina». Segur que ha de ser una activitat més plaent que embrutar parets. Però de totes les pintades que he recollit cap m’ha impactat tant com una que hi ha al carrer Vilanova, just a la porta del que en un temps va ser el pub Daintzu i més recentment el Karaoke-bar Reptilia, ara tancat i barrat. Amb un llenguatge propi d’una revolta proclama: «La población exige karaoke». Tard o d’hora havia de passar i algú havia d’encendre la metxa. Perquè, de què et serveix viure en una ciutat «transformadora» que «fa bategar el cor de Catalunya» si un dissabte a la nit no pots trobar-hi ni un trist karaoke obert?
Finalment, la més tendra. La van pintar l’any passat en un mural a la Via de Sant Ignasi uns nois que participaven al programa «Noves Oportunitats». Exclama: «Som joves, el futur és nostre», i ho van escriure ben convençuts. Vista amb la incertesa dels temps que venen, se m’acut una altra que encara està per fer i que seria inapel·lable: «Som grans, el passat és nostre». Sabem que és de les poques coses que no ens poden prendre.