Deu ser que la proximitat de Nadal entendreix el cor de les empreses de bona voluntat i les aboca a la filantropia universal. No s’explica, si no, tanta magnanimitat en l’ambient. A l’establiment on de vegades compro peix congelat em fan saber que em troben a faltar. I m’adjunten dos vals de descompte de 5 euros cadascun per si hi faig passada. Desconec si el regal és proporcional al grau d’enyorament i, per tant, si a tots els clients ens troben a faltar d’igual manera. Això sí: l’enyor, com els vals, tenen una data de caducitat. També l’entitat bancària on cobro la pensió m’anuncia que puc disposar d’un préstec de forma immediata, sense avaladors i amb el qual, en uns altres temps, m’hauria pogut pagar els estudis. D’altra banda, els de l’òptica em diuen que em revisaran la vista de franc i per correu postal rebo la targeta de client preferent d’una botiga on un dia vaig comprar-hi uns elàstics. A l’altra punta de telèfon una veu em comunica que m’ha tocat el premi d’una rifa que ignorava. Mitja hora més tard, l’amable operador d’una companyia de telefonia mòbil m’ofereix canviar de companyia i pagar menys. Al moment de fer el canvi, la companyia actual em promet pagar encara menys, però a mig aire es produeix una interferència i aquesta vegada sento la veu d’algú que se m’adreça amb el meu nom, com si ens coneguéssim de tota la vida, i em proposa llegir cada dia el diari pel que costa una taca de benzina. Al supermercat de la cantonada em regalen un altre val. Si compro un paquet de sis iogurts sense caducar, me n’hi afegeixen dos de quasi caducats. Me n’adono quan, de tornada a casa, recullo de la bústia una targeta en què una empresa funerària m’ofereix suport en el procés final de la vida. Desbordat per tanta generositat, enyoro els temps en què, en arribar a Nadal, pneumàtics Pirelli, les caixes d’ahorro i les botigues de queviures obsequiaven els seus clients amb uns calendaris de paret que ens feien l’any més agraït.
