La plaça de delegada de la Generalitat ha canviat de nom. De Rosa Vestit ha passat a Montse Barniol. El canvi és la conseqüència propera de l’actual concentració de càrrecs oficials en persones d’ERC o afins. El trencament de Junts amb el partit de Junqueras ha provocat aquest terrabastall de cadires.
Les delegades de la Generalitat, segons em va reconèixer una de les seves antecessores, tenen com a funció principal acompanyar els consellers quan visiten les comarques del seu àmbit. I també les quasi comarques quan es dona el cas.
Barniol és una política veterana. Alcaldessa d’Alpens, al Lluçanès, des de fa quasi vint anys. Poc coneguda fins ara, acaba de declarar a l’ACN (l’Agència Catalana de Notícies) la seva prioritat en el previsible poc temps al càrrec: culminar el naixement de la comarca catalana número 43. L’alternança geogràfica ha suposat tenir delegats de punts diferents. Vilagrà del Bages. Gendrau i Camps del Berguedà. Vestit (i ella) d’Osona. Escoltant-la dedueixo que ser lluçanenca pot haver estat una causa determinant.
Veig en l’anunci de recuperar una carpeta oblidada des de la consulta d’abans del «procés» (datada el 2015) alguns objectius primaris: arrambar tots els vots possibles a les municipals al seu poble, altament favorable a crear la demarcació. I com a distracció de tot el personal en els propers mesos. Defenso des de fa anys la inutilitat pràctica d’anar trossejant les terres amb noves línies administratives, creant més bosses de funcionaris i oficines diverses per atendre grups de població escassos i dispersos. La prova de càrrega cal trobar-la en l’últim cas: el Moianès. Un caprici polític d’uns quants ben venut en un moment propici. Els queda pendent demostrar les millores socials aconseguides i el preu col·lectiu a pagar.
El Lluçanès, la magnífica terra situada en un altiplà entre Osona i el Berguedà, agrícola, ramadera, amb pobles de gran valor romànic, cuines de sempre o d’estrella Michelin, té un sentiment de pertinença notable, tot i que en la consulta quatre pobles van dir no. La flamant delegada ha reconegut explícitament que el resultat va acollonir els promotors com ella. Parla d’una carpeta «encallada i amb uns resultats complexos». Fins i tot ha emprat una paraula anacrònica però encantadora: «atzucac». Té un significat quasi només conegut per filòlegs i lletraferits. Ho ha reblat passant-ho tot pel sedàs del llenguatge generat en els darrers temps al país quan en defensa la seva creació per «justícia democràtica i respecte als resultats». De justícia seria encarar el greu problema dels purins dels milers de porcs que tenen i tindran, assoleixin o no la comarcalitat, o altres que requereixen la seva urgent atenció executiva.
Vivim en un país en el qual es pot crear una nova administració només amb la majoria més un dels vots i una participació del 35%. Amb aquestes condicions veuria factible partir el Berguedà en dos (l’Alt i el Baix) o traspassar Cardona al Solsonès. I així un cas rere l’altre fins a fer remoure el pobre Pau Vila de la seva tomba allà a Montjuïc.