Ho confesso. Adoro les gales dels premis de cine. Els Gaudí, els Goya i els Oscars. Em concentraré en els Goya que acaben de passar. Els vam veure a casa, menjant crispetes i desitjant que guanyés Guillem Clua per Los renglones torcidos de Dios. No va ser així, però va ser la nostra única decepció. Molt feliç pel Goya a l’actor revelació de La consagración de la primavera. Meravellós treball i discurs de Telmo Irureta. «Nosaltres també existim i nosaltres també follem». Un cant a la diversitat que no va ser l’únic. Laura Galán va guanyar el Goya a la millor actriu revelació per Cerdita, una meravellosa pel·lícula que tracta sobre el bullying, i també ens va regalar un emocionant discurs a favor dels cossos no normatius.
Després, As Bestas. Si no l’han vista, fan tard. En un moment de la gala van entregar el premi a la millor pel·lícula europea. L’actriu que l’entregava em resultava familiar. Passa contínuament en aquest tipus d’esdeveniments, es tracta d’actors que s’han ficat a casa nostra per interpretar un milió de personatges i tothom et sona. Però aquesta em resultava massa familiar. Vaig cometre l’error d’entrar a Twitter. Es tractava de l’actriu Berta Vázquez, que interpretava el personatge de la Rizos a la sèrie Vis a vis. Enlluernadora i sense rínxols. És el que té la gent, que, si no la veus sovint, canvia. Però la majoria dels comentaris que vaig llegir a Twitter eren ofensius i estaven relacionats amb el seu pes, no amb els seus rínxols. La maleïda #grassofòbia torna a sortir. Ja s’han carregat els discursos de Telmo i Laura. Ara tothom posarà el focus en la Berta i el seu augment de pes. M’indigna. Ja m’agradaria a mi ser Berta Vázquez! Era preciosa abans i ho continua sent ara. Però, sobretot, és molt bona actriu. I el seu cos és més normatiu ara que abans. ¿O és que tots els que estàveu criticant feu una talla 36? En fi... Com va dir ahir la meva estimada actriu Itziar Castro: «No sabem valorar que tenim una Beyoncé espanyola meravellosa».