Per a algunes persones el sintagma «immunitat de ramat» és ofensiu. No ho seria si coneguessin el seu origen. El va escriure així el veterinari de Kansas George Potter, en el si d’una epidèmia d’avortament contagiós. En el Journal of the American Veterinary Medical Association l’esmenta el 1916, i més endavant amb aquestes paraules: «La malaltia de l’avortament pot comparar-se amb un incendi que si no se li agrega combustible aviat s’extingeix. La immunitat de ramat es desenvolupa, per tant, retenint les vaques immunes, criant els vedells i evitant la introducció de bestiar forà». Aquesta idea la va investigar el bacteriòleg W. C. Topley i va comprovar que en les epidèmies experimentals en ratolins, en absència d’afluència constant de ratolins susceptibles, la presència creixent d’individus immunes li posa fi. En un article del 1923 descriu aquest fenomen com a «immunitat de ramat». Amb aquestes paraules les va usar Sheldon Dudley quan investigava la dinàmica de les epidèmies en els cadets de la Royal Navy, especialment la diftèria i escarlatina. Era el 1924.

La imatge d’un incendi és bastant eloqüent. Per apagar-lo moltes vegades s’acudeix al tallafocs, una barrera incombustible que el tanca fins que es consumeix. Aquests són els immunitzats, ells aïllen als infectats evitant així que el microbi salti als susceptibles. Però això només ocorre si els immunitzats no són contagiosos. Ho poden ser quan la vacuna no evita la colonització i el subjecte és portador.

En el cas dels virus no existeix estatus de portador. Aclareixo que es tracta de persones que alberguen el bacteri, però aquesta, malgrat ser patògena, no envaeix. No s’ha de confondre amb la convivència beneficiosa que tenim amb el microbioma. Tornant als virus, ells només creixen i es multipliquen si envaeixen un hoste: una cèl·lula. Com saben, penetra la membrana, moltes vegades mitjançant una clau que troba el pany adequat, i viatgen cap al seu objectiu: el material genètic. Allí s’incrusta i l’obliga a crear còpies, milers, milions de còpies de si mateix. Per tant, un virus si envaeix sempre produeix malaltia de les cèl·lules afectades. Però si no s’estén gaire, potser no es manifesta clínicament. És una malaltia subclínica com ha ocorregut de manera tan freqüent en aquesta epidèmia. Aquests subjectes poden contagiar, potser menys que els malalts, però contagien.

Aquest estatus de malalts subclínic no es descarta en els immunitzats. No ho sabem. Només sabem que les vacunes eviten la malaltia greu i la mortal en més del 90% dels casos. Però ningú ha investigat, és molt car, si eviten la malaltia silent. Si no ho fa, la immunitat de ramat està compromesa.

A aquesta teoria s’uneix una altra inquietud. Són les mutacions. Des del principi es va dir que aquest virus és molt estable, que no hem de témer un comportament com el de la grip. Però encara que sigui estable, per molt poc que muti, quan té tants milions d’oportunitats, ho fa. I ho continuarà fent. Aquestes mutacions, fins avui, sembla que no eviten la immunitat que produeix la vacuna. No totalment, almenys. Però potser parcialment. De manera que els immunes poden tenir una certa susceptibilitat a patir malaltia lleu quan són atacats per algunes mutacions.

Al principi de l’epidèmia es calculava que la immunitat de ramat s’aconseguiria amb menys del 70% de la població vacunada. Es basava en la capacitat de propagació d’aquest virus: com més persones infectin, de mitjana, cada malalt, més alta ha de ser la cobertura vacunal. Ja amb l’epidèmia avançada els experts elevaven el percentatge al 80% o, fins i tot, a prop del 90%. I ara són ja molts els que no aposten per aquest fenomen per a controlar-la. Potser es converteix en un convivent que afectarà de manera lleu a una població cada vegada amb més defenses contra aquesta varietat de coronavirus, i com ocorre amb tantes infeccioses, quan ataca nens a penes produirà malaltia mentre que el seu sistema immune aprendrà a defensar-se.

Estem en un moment interessant al qual durant mesos esperàvem arribar. Cada vegada més persones tenen armes contra el virus, la qual cosa facilitarà una progressiva volta a la normalitat. Aquesta setmana el CDC, l’autoritat més important en malalties infeccioses, que en aquesta epidèmia havia perdut la seva autoritat, s’ha atrevit a aixecar l’obligació d’ús de màscara als vacunats. És una mesura sens dubte polèmica i de complicada aplicació que mostra com estem fent passos cap a un món amb menys restriccions. Són moltes les coses que hem d’aprendre d’aquesta formidable i horrible experiència. Crec que en l’àmbit de l’epidemiologia i les malalties infeccioses sortirem més reforçats. Segur que també en altres camps. Un aprenentatge molt costós en vides, salut i diners. Estem obligats a aprofitar-ho.