Casado comença a recollir signatures contra els indults, com va fer Mariano Rajoy el 2006 contra la reforma de l’Estatut de Catalunya. Al cap de dos anys d’aquella campanya es van celebrar eleccions generals i el PP va créixer de sis diputats, però el PSOE ho va fer de cinc, i va assolir la xifra de 169 escons, que li posaven molt fàcil la governació per poc que s’entengués amb CiU o amb el sempre ben disposat PNB. Per tant, és fals que la campanya contra l’Estatut conduís el PP a la victòria electoral del 2011, com s’ha afirmat aquests dies. Rajoy va guanyar perquè Zapatero va perdre amb la seva gestió maldestra de la crisi econòmica del 2008 i, més concretament, pels efectes de la dèria alemanya per l’austeritat. Zapatero va perdre el dia que va decidir sacrificar les pensions i els sous dels funcionaris per calmar els creditors del deute públic espanyol, i el pitjor per a ell és que va ser una decisió imposada pel directori europeu. El 2011 tothom es recordava d’això i ningú de l’Estatut.
La imputació de Dolores de Cospedal pel cas Kitchen, d’espionatge polític utilitzant la policia de l’Estat, li espatlla a Pablo Casado la recollida de signatures contra els indults, tot i que els altaveus amics miren cap a una altra banda o desvien el tret. Dijous La Razón no en deia res a portada, El Mundo ho portava a una columna i l’ABC ho destacava però amb el titular «la imputación de Cospedal señala al PP de Rajoy». Noti’s la importància del matís: «de Rajoy». Casado es va repenjar en Cospedal per presentar batalla contra Sáenz de Santamaría en la lluita pel lideratge del PP, i després la va deixar de banda, tant a ella com als seus fidels. S’està demostrant que sabia el que es feia. És notable el seu esforç per marcar distàncies amb el passat i aïllar-se així dels esquitxos dels escàndols, fins a l’extrem de decidir una mudança de la seu central, però el PP continua dient-se PP per molt «de Rajoy» que s’hi posi al darrere i per molt que els dirigents es neguin a respondre preguntes.
L’informe prospectiu España 2050, que Pedro Sánchez va presentar solemnement, conté propostes agosarades. Una que s’ha esmentat és l’«herència pública universal», que rebrien tots els joves en complir una certa edat per ajudar-los a emancipar-se. Pensen que així es reduiria la desigualtat social perpetuada entre generacions pels mecanismes de successió i herència. Aquesta és una proposta que ha treballat i defensat l’economista Thomas Piketi, esforçat actualitzador del programa marxista, i ha arribat a fer números per aplicar-la a França: per tal que en arribar els 25 anys tots els francesos rebessin una «dotació universal de capital» de 120.000 euros caldria reformar els impostos de la renda, del patrimoni i de successions fins a a tipus efectius del 90% per a patrimonis o rendes que fossin deu mil vegades el patrimoni o renda mitjans del país. Però una persona amb més de mil milions de patrimoni té moltes maneres d’escapar-se de la tributació; per això s’han inventat els paradisos fiscals.
La «societat civil» és molt més que les entitats econòmiques, però un cert reduccionisme pren la part pel tot i dona aquest nom al grup que pressiona ostensiblement perquè el Govern de Pere Aragonès ofereixi una bona pista d’aterratge al projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat. La qüestió genera un conflicte de sensibilitats enfrontades dins la coalició governant i encara més dins la majoria parlamentària que inclou la CUP, i rep també l’oposició dels Comuns, en l’àmbit polític, i d’entitats ambientalistes en el social. El problema és que aquest tren ha anunciat un horari de pas estricte i marxarà quan es compleixi el termini, amb decisió o sense. És empipador, és indignant, demostra la insuficiència de l’autogovern, però és el que hi ha. Aragonès ha anunciat la creació d’una taula, que és una manera de no dir que no però no arriba a ser una resposta afirmativa. A mesura que avanci el calendari el Govern i altres institucions hauran d’abandonar les ambigüitats i mullar-se.
Aragonès va presentar dimecres el seu Govern al Parlament i va començar la repassada per la conselleria de Presidència i els seus encàrrecs, fins i tot abans dels corresponents al vicepresident Puigneró. A aquest el va qualificar de «número dos» de l’executiu, però en qui es repenjarà el president com una extensió política d’ell mateix serà en la santpedorenca Laura Vilagrà, que a més a més «té l’encàrrec de pivotar una conselleria que haurà d’assegurar, també, la transversalitat de les polítiques i que aglutina i coordina bona part de les estructures i organismes encarregats de fer funcionar el Govern, assegurant una gestió eficient i pensant sempre en millorar el servei a la ciutadania. La conselleria de Presidència l’hem pensat com una palanca de transformació del Govern, que ha de permetre modernitzar l’administració amb el conjunt de departaments i impulsar una governança innovadora, propera i eficient». Aspiracions bastant més fàcils d’enunciar que d’aconseguir.
Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí tornen a tenir la immunitat parlamentària que els va retirar l’Eurocambra. És un paraigua temporal, una mesura cautelaríssima dictada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) mentre examina el recurs que hi van presentar. Si ara mateix entressin en territori espanyol i fossin detinguts i empresonats, la justícia espanyola i l’Estat en el seu conjunt tindria un seriós problema davant de l’europea, però no sembla que això passarà, com no va passar mentre la immunitat era vigent. La victòria anunciada pels seus portaveus és, doncs, relativa, i la nova situació, extremadament provisional, ja que la decisió del TJUE es basa en la idea del «déu nos en guard d’un ja està fet». Quant al fons del debat, els diputats afirmen que exercir la representació dels votants passa per davant de tot, i els serveis del Parlament replicaran que si aquest dret fos il·limitat ja no existiria el mecanisme del suplicatori que se’ls va aplicar.
L’empat permanent, irresoluble: en parla Jordi Pujol en el llibre-entrevista que li ha fet Vicenç Villatoro. Ni l’Estat no té prou força per assimilar Catalunya ni en té l’independentisme per assolir els seus objectius; ho ha intentat i les conseqüències no han estat bones «ni per als uns ni per als altres». Ho diu un Pujol que assegura no haver estat mai independentista, tot i que la seva presa de posició fa una dècada, quan va certificar el fracàs de la mà oberta que Salvador Espriu oferia a «Sepharad» (antic nom hebreu de la península Ibèrica), va donar ales doctrinals a l’independentisme en creixement accelerat. Ara constata els resultats ambigus de la gran mobilització i proposa una marxa enrere cap a la situació anterior al fet tingut per desencadenant, la sentència del Tribunal Constitucional que va mutilar i reinterpretar l’Estatut del 2006. Però aquesta és una pantalla que donen per passada els dirigents del JxCat, actuals titulars de la casa fundada per Jordi Pujol el 1974.
Els OVNI existeixen, segons un informe que la Casa Blanca lliurarà al Congrés dels Estats Units. Dit així, no sembla cap gran descobriment: OVNI significa «objecte volador no identificat» (en anglès, UFO: «unidentified flying object»), i qualsevol cosa que veiem com vola i no som capaços d’identificar és un OVNI, per definició. Una altra cosa és que siguin «plats voladors» enviats per éssers intel·ligents (i verdosos i arrugats) d’altres galàxies per ajudar Steven Spielberg a fer-nos plorar al cinema, però aquesta ha estat fins ara l’explicació més popular, i els «ufòlegs» són legió, sobretot als Estats Units: aquests dies s’ha posat a subhasta una suposada foto de la suposada autòpsia d’un suposat alienígena. L’informe governamental confirma l’observació per part de molts pilots militars i civils d’objectes voladors que romanen inexplicats, però dona garanties que no són el resultat de provatures o maniobres secretes de les forces armades pròpies. A partir d’aquí la imaginació és lliure, sobretot perquè l’informe té un annex «confidencial». La dèria pels OVNI va disparar-se en els anys més histèrics de la guerra freda, quan tothom espiava el cel esperant l’arribada dels míssils nuclears soviètics (i al veí, buscant-hi un comunista per denunciar-lo), i qualsevol ombra era amenaçadora. El final de les hostilitats per derrota autoinfligida de l’adversari va calmar les aigües i va enviar els extraterrestres al gènere de la paròdia (Men in Black), però la tensió ha tornat, en la geopolítica mundial i a dins mateix dels Estats Units, i amb ella la conspiranoia.
