Sánchez aparenta sempre tranquil·litat però té una llibreta on s’apunta tot allò que el fa enfadar, i a qualsevol cap de govern l’irrita que els màxims responsables del seu equip es passin el dia barallant-se i no perdin l’ocasió de convertir una oportunitat en un problema. Fer llista de les crisis que atabalaven el president just abans de la remodelació donava una alta proporció de contenciosos entre ministeris o d’aquests amb sectors socials en principi favorables. No passa desapercebut que el nou executiu mantingui els ministres de Podemos que s’han batallat amb els socialistes que salten, com Calvo o Ábalos, per les lleis més ambicioses. D’altra banda, cessar Calvo permet tornar a Podemos la segona vicepresidència prevista en l’acord de coalició i que va exercir Pablo Iglesias, sense que la nova titular, Yolanda Díaz, passi per davant de Nadia Calviño, nova vicepresidenta primera. És a dir, sense que Treball, que tendeix a la despesa, deixi d’estar jeràrquicament per sota d’Economia, que aposta pel rigor.
L’escabetxada de ministres anunciada per Pedro Sánchez dissabte passat busca entre altres coses una connexió més intensa entre partit i govern, a través del ministre de presidència, Félix Bolaños, i del cap de gabinet, Óscar López. Sense partit no hi ha resiliència en els mals moments. Les alarmes van saltar pel pèssim resultat a les autonòmiques de Madrid i el temor de no tombar la deriva de les enquestes malgrat els fons europeus i les bones dades de recuperació econòmica. La remodelació arriba just després de la visita a la Moncloa d’Ayuso, en què aquesta es va mostrar desafiadora com a nova líder ascendent de la dreta espanyola, cara visible de la temptació populista animada pels efectes de la pandèmia i a la qual Sánchez ha de plantar cara. Ara toca remodelar la cúpula del partit perquè sigui una màquina ben greixada que no s’entrebanqui sola. Derrotada Susana Díaz, no ha de ser tan difícil controlar el congrés que celebrarà el mes d’octubre a València, amb un sanchista fidel com Ximo Puig d’amfitrió.
Sospito que el canvi de ministeri de Miquel Iceta, una maniobra que ha causat perplexitat a Madrid, no ha desagradat l’independentisme, que té una animadversió especial pel dirigent socialista català, com va demostrar clarament quan li va barrar el pas a la presidència del Senat (al preu de trencar una consolidada regla no escrita del joc net del Parlament). Oriol Junqueras, que és una persona d’expressió afable amb una gran memòria per als greuges, i Pere Aragonès no volen Iceta a Política Territorial quan es posi en marxa, no ja la mesa de diàleg, sinó, un dia o altre, les comissions bilaterals. I Sánchez tampoc no vol que sigui dit que és el «ministre català» qui negocia amb Catalunya, perquè no l’acusin d’escombrar cap a casa. En enviar-lo a Cultura i Esports, que és una veritable maria (Cultura està molt transferida i a Esports mana el Consell Superior), el president Pedro Sánchez llança el missatge que Iceta conserva tanmateix el grau de confiança necessari per seure al Consell de Ministres.
El Govern català ha fet el pas per inscriure la candidatura de Barcelona-Pirineus a acollir els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. És un gest del qual es pot fer enrere, o bé continuar amb poques ganes per tal de perdre davant altres aspirants, si les reaccions contràries superen en força el suport dels partidaris. En els darrers anys la majoria de candidatures que han consultat els seus ciutadans han obtingut respostes negatives, perquè uns Jocs es veuen com una despesa absurda i una font d’incomoditats. I no manquen les ciutats organitzadores que, amb els anys, en fan un balanç poc afalagador. Fins i tot Barcelona 92 és vist per a molts com el minut zero del moNstre turístic que segresta i espatlla la vida barcelonina a canvi de feines mal pagades. El Parlament va avalar la petició amb la CUP en contra i l’abstenció d’ERC, mentre el PSC feia costat al sí de Junts. Així de complicada és la qüestió. No deixa de xocar que l’independentisme aposti per un esdeveniment el 2030 que s’hauria d’organitzar de la mà de l’Estat.
La resposta de l’oposició de dretes a l’extensa remodelació ministerial ha estat d’una pobresa intel·lectual espantosa. En lloc d’examinar els canvis un per un, cartera per cartera, a fi de trobar-hi les contradiccions, inferir-ne els significats i deduir-ne les febleses estructurals de la presidència, ha llançat una ofensiva de desqualificació global apriorística del tipus «uns altres titelles del mateix titellaire que hauria de plegar», i Pablo Casado ha arribat a qualificar Sánchez de mala persona per la crueltat de despatxar uns ministres que el mateix PP considerava una colla d’ineptes. Es nota que la seva principal font de preocupacions no és a La Moncloa sinó al despatx de Díaz Ayuso a la Real Casa de Correos de la Puerta del Sol. Inés Arrimadas ha tornat al primer pla dels informatius per dir el mateix que Casado i ha obtingut un gran espai als mitjans conservadors, que, en canvi, posen una certa sordina a Vox. Podria ser una mera casualitat o podria ser una dada simptomàtica.
Tornen les restriccions i fins i tot el toc de queda –amb permís del TSJ de torn– perquè els indicadors de la pandèmia s’han disparat i Catalunya lidera les xifres vermelles d’Europa. S’apunta a una conjunció astral negativa formada per la revetlla de Sant Joan, els viatges de final de curs i les festes de benvinguda a la primavera. La jovenalla és al centre del debat: culpables o víctimes? Segons els experts, el poder de contagi de la variant delta fa que l’objectiu del 70% de vacunats ja no garanteixi la immunitat de grup. Caldrà el 100% i que també es vacuni el tercer món, perquè mentre el virus campi pel planeta generarà mutacions que poden fer inútils les nostres vacunes. Però qui realment decideix les restriccions són els magistrats, que saben de lleis però no de virus, i que per això resolen diferent a València o a Saragossa. Per si no fos prou inconvenient, la sentència del Constitucional ha deixat el Govern central en una situació compromesa davant noves pandèmies.
Tancar-nos a casa quan va arribar la pandèmia va salvar milers de vides (450.000 segons l’executiu espanyol), però al cap de més d’un any, un Tribunal Constitucional en pròrroga ha decidit, per un sol vot, que aquell confinament dràstic no es podia acollir a l’estat d’alarma sinó, en tot cas, al d’excepció. Sembla un detall de doctrina jurídica, una especulació als núvols, però és molt important: l’estat d’excepció exigeix l’aprovació prèvia del Congrés i no pot durar més de dos mesos, però, a més a més, implica una suspensió de drets fonamentals tan enorme que és la democràcia mateixa la que es congela, i els diputats es resistirien a concedir poders dictatorials al Govern. Està pensat per a situacions de greu desordre públic, mentre que les emergències sanitàries formen part del catàleg de l’estat d’alarma. La resolució del TC posa obstacles sense aportar veritables solucions i deixa el Govern desemparat davant una situació semblant, però l’oposició està contenta.
Un exambaixador cubà a Madrid ha qualificat el règim de l’Havana com una dictadura amb ampli suport popular. Declarar el caràcter dictatorial del govern i el sistema polític de Cuba s’ha convertit en una mena de prova de puresa democràtica que la dreta espanyola exigeix a les esquerres sota amenaça de considerar-los còmplices de totes les repressions. Furguen en una ferida real, perquè Podemos es resisteix a desqualificar els hereus de la revolució liderada per Fidel Castro, en la qual es va emmirallar gran part de l’Europa progressista que valorava la seva característica d’antiimperialista en uns moments que l’imperialisme ianqui no es posava en dubte. Era un règim de partit únic, sí, però més dictador –deien– era el derrocat Fulgencio Batista, amic de multinacionals i de clans mafiosos (més detalls a la segona part d’El Padrí). De la revolució cubana en fa més de sis dècades, i la suposada provisionalitat s’ha fet eterna, però encara queden esquerres europees comprensives amb el règim, i Unidas Podemos en forma part; el PSOE, al seu torn, no té ganes de barallar-se amb el seu soci de coalició per una qüestió de noms i, a més a més, qui governa ha d’anar amb compte en la tria de les paraules que poden obrir o tancar portes a les relacions internacionals. Per això no passen més enllà de constatar que «no és una democràcia», i fan circular l’argument que Espanya està cridada a jugar un paper de pont entre Cuba i la Unió Europea, però es fa difícil triar paraules suaus amb règims que tallen Internet a tota la població per frenar les protestes.
