Les propietàries de D’spart, Susanna Cuervas i Dolors Miró, senten devoció per l’espardenyeria i porten 23 i 17 anys, respectivament, elaborant aquest calçat tradicional català. No sempre ho han fet pel seu compte, fins al 2019 van treballar a l’Espardenyeria de Manresa. En tancar, van decidir emprendre el seu negoci juntes. Aprofitant els seus coneixements, van impulsar una empresa que busca reinventar l’espardenya, però mantenint l’essència de fer-ho a mà.
Obrir una empresa de nou quan ja feia tants anys que treballaven per una altra els va costar?
Quan crees una empresa, hi ha temes que no has tocat mai treballant per una altra persona. Per fer-ho, t’has d’envoltar ade persones que entenguin dels temes que tu no controles. Tot i això, pel que fa a la nostra tasca com a artesanes, teníem total seguretat. Jo tenia diversos projectes per engegar i en crear D’spart els vaig poder tirar endavant. Les empreses grans se centren a vendre els productes que tenen més demanda. i quan tens idees, les ales et queden tallades en aquest sentit. En tenir un negoci propi pots arriscar-te i no quedar-te amb les ganes de desenvolupar els teus projectes.
Com va aprendre l’ofici?
Em va ensenyar Francisco Clotet, l’últim espardenyer que quedava a Manresa dels 23 que en feien. Es va anar perdent tot i és una llàstima, ja que tenim un territori de cinteria. La cinta que es produeix a la regió central arriba a tots els punts del territori.
Contribueixen a mantenir viva la tradició?
Sí, ja que les espardenyes són part de la nostra història. El món cultural manté molt viva tota una tradició i uns costums on el calçat és clau. Portar espardenyes de veta, per a nosaltres, és una forma de reivindicar la nostra cultura. Aquesta senya identitària s’ha de mantenir viva.
Han canviat els processos de producció?
És un producte que no té cap secret i es fa de la mateixa manera que ho feien antigament. Si bé és cert que la tecnologia ha permès recobrir la sola amb goma per evitar fer malbé l’espardenya. Tot i això, les tècniques es mantenen.
Amb la pandèmia creu que hi ha hagut un canvi en la tendència a l’hora de comprar producte de proximitat?
La por que teníem en acabar el confinament era saber si la gent consumiria productes com el nostre, i ho van fer. Van tornar a comprar i ho van fer amb ganes d’ajudar el petit comerç.
Què valoren més de fer vostès el procés al complet?
És primordial la part creativa. Els models clàssics d’espardenya, el taverner i el pinxo, els pots trobar a tot arreu. Quan fem de comercials i ensenyem a botigues de sabates o espardenyes els models renovats, agraden. Es valora que sigui una proposta nova dins de la tradició. Cal mantenir l’essència, però s’ha de donar-li una volta.
Quina importància donen a comprar el material al territori?
És vital, sobretot per la relació que tenim amb els productors. Valorem molt el fet de poder parlar amb ells, mostrar-los les nostres idees i que ens proposin com ens poden ajudar per aconseguir fer el que demanem. Et van ensenyant coses, i al final surten projectes personalitzats. Això conflueix en el producte, ja que acabes fent elements únics amb cintes que solament tens tu.
Tenen models propis, de fet tres d’ells tenen noms que fan referència a la Catalunya Central. Per què van posar-los el nom de Manresa, Montserrat i la Llum?
És el primer model que vaig aprendre a fer quan vaig començar a aprendre a envetar. Li vam posar el nom de Manresa perquè moltes ciutats tenen una espardenya característica. Consideràvem que Manresa no en tenia cap i, amb la importància que havia tingut, es mereixia tenir un model que potser ja havia pogut existir, però que no està documentat. Ara, quan algú compra el model a qualsevol punt del territori, ens situa al mapa.
