Des d’aquesta setmana un grup de parvulari de Canet de Mar fa sis hores i mitja de classe en castellà per ordre judicial. Insistim: pàrvuls. Els pares d’un dels menuts havien demanat via judicial el 50% en castellà i el tribunal ha dictat que, mentre s’ho rumia, s’apliqui el 25% no pas al seu nen, sinó a tots. El conseller d’Ensenyament, Josep Gonzàlez-Cambray, al·lega que no es podia fer altra cosa sinó acatar la sentència, i ha anat a Canet a donar suport moral als mestres. Però no tothom ho veu igual. El conseller és d’ERC i des d’altres sectors de l’independentisme li reclamen una actitud menys resignada i de més confrontació; en canvi, un parell de tuits de persones alienes al centre en contra de la família peticionària han estat aprofitats pel nacionalisme espanyol per emprendre una altra ofensiva castellanista; des de tribunes molt amplificades escalfen l’ambient per reclamar un 155 indefinit per defensar els drets dels castellanoparlants «segregats» a Catalunya. Patirem.
43 aniversari del referèndum constitucional. Celebració apagada a l’exterior del Congrés, amb cadires distanciades per la pandèmia que no cessa (la nova normalitat cada dia és menys nova). Sánchez i Casado se saluden breument per no ser maleducats; tot seguit el PP divulga que no s’han dit res i el PSOE que s’han dit alguna cosa. Potser «feliç dia», potser «quin fred que fa», potser alguns sons inarticulats. La constitució no s’està complint tampoc en aquells aspectes que es consideraven possibles. Se sabia des del principi que els drets universals al treball i a l’habitatge dignes, posem per cas, eren un brindis al sol en una economia de mercat, però complir les previsions de l’arquitectura institucional depèn només dels actors, i ja fa tres anys que han de renovar el Consell General del Poder Judicial. De tant parlar-ne l’opinió pública creu que està a favor de la reforma constitucional, o això diu a les enquestes, però si un dia s’intenta s’adonarà que discrepa profundament sobre la direcció dels canvis.
«A la recerca de l’arca perduda» (1981) és una pel·lícula de ficció, la primera d’Indiana Jones. No és un documental històric sinó el fruit de la imaginació desbordant de Steven Spielberg. Tanmateix, de vegades sembla que la política espanyola se l’hagi presa seriosament, i ha canviat les taules de la llei (els deu manaments) guardades dins de l’Arca per un exemplar del llibret de la constitució del 1978. A la pel·lícula –recollint alguns episodis bèl·lics de l’Antic Testament– l’Arca té poders sobrenaturals, i per això Hitler frisa per aconseguir-la. En la realitat històrica, tanmateix, el fet determinant era que les tribus d’Israel s’havien anat dotant d’un conjunt de normes i tradicions per governar la seva convivència i mantenir-se més o menys unides; era la societat la que havia creat la llei, però la religió ho explicava al revés, igual com està girada al revés la idea que és la sagrada constitució la que crea miraculosament la democràcia espanyola amb els seus poders sobrenaturals.
Reformar el sistema de finançament autonòmic és una assignatura pendent del Govern espanyol que l’actual ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha fet el primer pas per resoldre, amb la divulgació d’uns criteris que, a manca de concrecions, ha donat lloc a una primera sorpresa: entre els perjudicats pel nou sistema de càlcul no s’hi trobaria només Catalunya, que ja està acostumada a perdre llençols a totes les bugades, sinó la Generalitat valenciana, el president de la qual, Ximo Puig, és un dels grans impulsors de la reforma. Segons un estudi de l’expert Ángel de la Fuente, director executiu de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea), l’aplicació de la fórmula implica assignar a Catalunya una necessitat de finançament un 1,56% inferior a la que deriva del sistema actual, ja denunciat per insuficient, mentre per al País Valencià la pèrdua és de l’1,7%. Distorsions menudes al costat del 3% que perdrien les Canàries o del 8,7% que guanyaria Extremadura. Si no esmolen el llapis hi haurà soroll.
A Laura Borràs li van preguntar a la ràdio sobre la moció de confiança a mitja legislatura acordada per ERC i la CUP, i ella va respondre que «els pactes s’han de complir». Davant la polèmica desfermada ha demanat que s’escoltin ben bé les declaracions, però un cop escoltades amb atenció el resultat és el mateix: el d’empènyer Pere Aragonès cap a la incomoditat de triar entre mantenir el compromís o «replantejar la legislatura». Se suposa que això hauria de dir-ho la CUP, que és qui va signar el pacte en perill, però ho diu la cap de llista de JxCat, que és soci de Govern al cinquanta per cent. La situació no hauria d’estranyar ningú, ja que Laura Borràs fa dies que exerceix sovint com a cap de l’oposició no pas al Govern sinó al president, tasca en la qual competeix, es diria que amb avantatge, amb el teòric titular del càrrec, Salvador Illa, suposat apòstol de la moderació i les mans esteses. Tanmateix, no cal patir per la solidesa del Govern fins després de les properes eleccions –les que siguin– que algú convoqui.
Resulta que les energies renovables ja són la principal font de producció elèctrica en el territori espanyol, i la notícia arriba quan la factura domèstica de la llum no hi ha manera que baixi dels núvols en què s’ha instal·lat. Segons dades recollides per Red Eléctrica Española (REE), en aquest any 2021 els parcs eòlics han produït el 23% de l’energia del sistema elèctric, i han passat davant de les nuclears, que acumulen el 21% del total; com que moltes d’aquestes es troben en aturada tècnica per recàrrega, no hi ha temps que recuperin el lideratge, i encara menys amb les ventades dels darrers dies. En canvi, els cicles combinats, que són els que cremen combustibles fòssils i especialment gas natural, no arriben al 17% del conjunt. Si l’energia que no s’ha de comprar als algerians és la que més es produeix, com és que la factura de la llum no baixa? Aquesta és la pregunta que tenen dret a fer-se els consumidors i que l’executiu de Pedro Sánchez hauria de respondre d’una forma entenedora i satisfactòria.
L’OCDE s’afegeix, un cop més, als qui avisen que el sistema espanyol de pensions és insostenible a mitjà termini, i adverteix que el pedaç del ministre Escrivá es queda curt. Res que no sabéssim. Però l’informe conté altres dades interessants, entre elles que el sistema espanyol és comparativament més generós que la mitjana dels països de l’organització, mesurat en termes de diferència d’ingressos entre gent gran i conjunt de la població, o d’anys de cotització necessaris per a la pensió completa, o del període sobre el qual es calcula la percepció. L’informe no s’ha trencat gaire les banyes per assenyalar les alternatives per evitar la fallida del sistema: elevar les cotitzacions, endarrerir l’edat de jubilació i rebaixar les pensions. El Govern no pot acceptar la darrera, i per això treballa en les altres dues, però de mica en mica. I cal recordar que hi ha un quart enfocament possible per equilibrar els comptes: el recurs als pressupostos generals, és a dir, als impostos de tots.
La variant òmicron del virus de la covid podria ser una mala i bona notícia alhora. Mala notícia perquè és més contagiosa, s’escampa de pressa. Bona si es confirma que provoca menys estralls en la salut que les variants precedents. Amb això i amb un nivell elevat de vacunació s’obre un possible escenari de moltes persones infectades però que ho passen a casa i sense seqüeles, o fins i tot no se n’assabenten i ho confonen amb un refredat. Que els efectes de la pandèmia s’acabin assemblant als dels virus catarrals que ens visiten cada hivern quan baixen les temperatures no seria una mala notícia, però si aquest fos el cas, hauríem de canviar l’actitud i les mesures de prevenció. A ningú no se li acut dictar confinaments o limitar les activitats de lleure quan arriba la temporada del grip, fins i tot si cada any deixa un cert nombre de víctimes mortals. Tampoc s’exigeix el certificat de vacunació per molt que les vacunes estiguin a l’abast de les persones més vulnerables i les dispensi la sanitat pública. Exemples recents, alguns de molt mediàtics, han demostrat que les persones vacunades contra la covid poden contagiar-se i contagiar els altres, però que la majoria de vegades ho passen amb símptomes lleus o inapreciables; si aquesta és la tendència, podria passar que tornessin les restriccions –amb efectes sobre l’economia i la vida familiar– al mateix temps que es reduïa la seva justificació. Però totes aquestes podrien ser reflexions precipitades, ja que del SARS-CoV-2 encara no en sabem prou per veure’l venir i aventurar pronòstics de futur. La vigilància i la desconfiança continuen sent necessàries.
