La reforma laboral de Yolanda Díaz, avalada pel pacte entre sindicats i patronal, s’ha salvat perquè un diputat del PP es va fer un embolic amb l’ordinador, relliscada que ha aixecat una maregassa d’allò més desagradable. Però més enllà del temporal de declaracions i de la previsible judicialització del tema, és fonamental assenyalar que, sense aquest error inusual i imprevisible, el Govern hauria perdut la votació d’una llei fonamental del seu programa, fet que constata la dificultat de canviar la majoria parlamentària de la investidura per una altra de més «centrada». L’intent de substituir Esquerra per Ciutadans ha demostrat ser una via plena de dificultats, d’una fragilitat extrema, sembrada de trampes i de mines. Malgrat les amenaces de represàlies al Parlament català per part dels Comuns, el resultat de l’accidentada jornada de dijous no és del tot dolent per a Esquerra, que no desitja la caiguda d’aquest executiu però li convé jugar el paper de soci indispensable i fer-s’ho valer.
Si un diputat del PP per Càceres no s’hagués fet un embolic en les votacions s’hauria produït un fenomen extraordinari, digne de passar als llibres d’història i als manuals de politologia: el Parlament espanyol hauria tombat una legislació laboral negociada i acordada pels representants d’aquells a qui afecta directament: empresaris i treballadors, contractadors i contractats. És a ells, de forma principal i quasi exclusiva, a qui afecten l’abast i la vigència dels convenis i les modalitats de contractació, objecte de les principals novetats del decret. La ministra de Treball, Yolanda Díaz, es va entestar a aconseguir que sindicats (CCOO, UGT) i patronal (CEOE) arribessin a un acord sobre el text legal, i ho va aconseguir, no sense dificultats i marrameus. Les Corts són dipositàries de sobirania i se n’espera alguna cosa més que posar el segell als pactes dels agents socials, però que el resultat final contradigui els acords dels afectats, tot i ser legítim i democràtic, és un escenari que mereix una reflexió.
La reforma laboral no satisfà totes les aspiracions dels sindicats, però sí les suficients perquè li facin costat. És el cas dels convenis col·lectius, en dos aspectes importants: no es poden pactar salaris d’empresa per sota dels que marqui el conveni del sector i no es poden desactivar pel sistema de bloquejar-ne la renovació. I també és el cas dels contractes, ja que es limiten els temporals en benefici dels indefinits. Aquests canvis, que beneficien els sindicats i els assalariats, han estat a punt d’esborrar-se pel fet que, als partits que hi estan en contra perquè reclamen més llibertat empresarial i menys regulacions, se n’hi han sumat d’altres que troben que la reforma no va prou lluny, de manera que estarien disposats a renunciar a una millora menor perquè la voldrien més gran, i prefereixen la fam a les bledes sense sal. Fins aquí, tot discutible però argumentable; el que costa més d’entendre, tot i ser habitual, és que hi hagi sentits de vot determinats per reflexions que no tenen res a veure amb l’objecte de la votació.
Com que n’hi ha pocs, un altre debat s’obre pas: l’abast del referèndum sobre els Jocs d’Hivern. El compromís a complir és el d’escoltar el territori afectat per no imposar-li el que no vol, però l’anunci de la consulta a les comarques de la vegueria dels Pirineu i Aran ha aixecat protestes de comarques prepirenenques com el Ripollès o el Berguedà, que en queden fora tot i sentir-se afectades. Altres veus consideren que els Jocs són una qüestió de país i tot ell ha de ser consultat: referèndum nacional. Una enquesta del Govern diu que les comarques pirinenques estan a favor dels Jocs, però l’entusiasme disminueix a mesura que augmenta la distància. El recent tall de carretera a Berga el van protagonitzar activistes antiJocs, i no és descartable que una votació a tot Catalunya rebutgés l’esdeveniment. Una complicació afegida a la crisi de relacions amb l’Aragó i a les divisions mal dissimulades dins mateix del Govern, mentre alguns es pregunten si el 2030 hi haurà neu al Pirineu.
Ciutadans va votar a favor de la reforma laboral perquè sabia que Esquerra i Bildu hi votarien en contra. Els dos diputats d’UPN van canviar d’idea per no fer costat a un Govern que té Bildu per aliat. El no de Bildu penja del d’Esquerra, i aquest va ser justificat perquè el Govern no els va donar prou mostres d’estimació i no es va obrir a concedir-los alguna victòria, amb l’argument que la patronal havia amenaçat de trencar l’acord si es tocava una coma. Ciutadans i UPN no semblen adonar-se que decidir el propi vot en funció del que vota Bildu és atorgar a la formació basca el poder que, justament, no voldrien que tingués, i que negar suport al Govern per aquest motiu més aviat l’empeny cap al reintentar el pacte que es vol evitar. Quant a Esquerra, el seu vot enllaça amb la migdiada de la taula de negociació i altres refredaments de Sánchez, lligats al seu torn a les eleccions castellanes, que deixen Aragonès i Rufián sense peixos per exhibir al cove del pragmatisme.
Ahir al matí Pau Juvillà no apareixia a la pàgina del web del Parlament que presenta els actuals diputats, en la qual només hi havia 134 noms amb les seves fotografies, tot i que la cambra té 135 escons. La mateixa web, en un altre lloc, donava el 28 de gener com la data en què havia deixat de pertànyer a les comissions en les quals estava integrat. Aquesta sembla que és la data en la qual va perdre l’escó de forma efectiva, no pas per decisió de la mesa de la cambra o de la majoria de diputats, sinó perquè els funcionaris van atendre el segon requeriment de la Junta Electoral Central per tal que es complís la sentència d’inhabilitació dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per tant, Juvillà ja no era parlamentari quan la comissió de l’Estatut del Diputat va aprovar un informe defensant el seu dret a ser-ho, ni quan el ple el va confirmar, ni quan la presidenta Laura Borràs li va denegar una petició de vot delegat. Episodis d’un simulacre amb un final del tot previsible.
La promesa de defensar l’escó de Pau Juvillà contra qualsevol embat, formulada per Laura Borràs i la majoria de la mesa del Parlament, no ha trigat a trobar els seus límits. Dilluns saltava la notícia que s’havia decidit aturar l’activitat de la cambra com a forma de lluita; tot seguit s’aclaria que no era una ordre sinó una recomanació; després es limitava la seva durada a un parell de dies; al final, l’afectació ha estat mínima, un rebombori sense suc. Dimecres es dictaminava en comissió que l’escó no es toca però tampoc no s’han de posar en perill els funcionaris, i dijous Borràs trobava un argument tangencial per negar-li el vot delegat, provocant una gran irritació a la CUP. Alhora, ERC no para de recordar tota la porqueria que els van llançar des de Junts quan Roger Torrent va acatar la inhabilitació de Quim Torra, tot i que sense tantes declaracions, reunions i dictàmens. Al final, qui mana de veritat és la secretària general de la cambra, que ha donat públiques instruccions per executar la baixa.
De consensos absoluts n’hi ha pocs, i menys en els temps que corren, però si una qüestió suscita un gran acord és que la mascareta obligatòria en exteriors és una ximpleria innecessària, imposada pel Govern de Pedro Sánchez per donar la impressió que estava reaccionant contra la sisena onada de la covid. Experts i assessors de tota mena van avisar que l’artefacte era innecessari fora dels espais tancats, que és justament on ens el traiem –a casa, al bar...–, i quan s’ha analitzat el comportament de la variant òmicron s’han descobert dues coses: que la seva capacitat de propagació se’n riu del profilàctic, i que mata molt menys que les variants anteriors, de manera que un contagi massiu és un problema però no una catàstrofe, i encara menys amb els alts índexs de vacunació aconseguits. Per aquestes raons han decaigut la majoria de les restriccions vigents a Catalunya, es permetrà la reobertura de l’oci nocturn, i els positius a les escoles no provocaran més alteració que la causada per un cas de grip. Ara ha arribat l’hora a la mascareta, que deixarà de ser obligatòria al carrer la setmana que ve, segons va avançar ahir la ministra de Sanitat, Carolina Darias. L’anunci arriba la mateixa setmana que el Congrés va convalidar el decret del desembre que imposava la mesura. El Govern va forçar la convalidació unint la seva votació amb la d’una paga per als pensionistes, una agrupació força criticada, ja que durant el debat va quedar clara la majoria a favor de la retirada immediata. Darias ha esperat només uns quants dies per demostrar qui mana.
