En el seu discurs d'ingrés com a acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Europea de Doctors va parlar dels 20 anys de la Unitat de Tuberculosi Experimental de l'Hospital de Can Ruti.

Ja que fèiem vint anys, vaig voler fer una mica de recull de tot. Així endrecem una mica les idees perquè hi ha vegades que vas treballant, treballant...

N'és el cap des del primer dia?

Sí. Es va donar la circumstància que, quan vaig tornar dels Estats Units, el gerent de l'hospital va decidir fer aquesta unitat, que aleshores era única a Europa.

I fer-la a imatge i semblança d'una dels Estats Units on vostè va fer una estada. De fet, va ser una proposta seva.

Sí. Coincidia, aleshores, que hi havia l'emergència de l'OMS per la tuberculosi perquè era una cosa que a tothom li semblava del segle XIX. Semblava una bona línia per començar i, entre el cap de servei i el gerent de l'hospital, van decidir tirar-ho endavant i des del primer dia ja me'n vaig fer càrrec.

Què fa aquesta unitat?

Bàsicament, té una instal·lació d'alta seguretat. El problema de la tuberculosi és que és molt perillós treballar-hi. Necessites una instal·lació on hi hagi una pressió negativa, de manera que l'aire surti filtrat per no contaminar l'entorn. D'instal·lacions com aquesta n'hi ha molt poques. Ara, n'hem inaugurat una d'espectacular...

A Can Ruti mateix?

Sí. També me'n vaig cuidar jo ja fa deu anys. És una instal·lació més gran, el Centre de Medicina Comparativa i Bioimatge de Catalunya, pràcticament únic a tot l'estat. Hi ha aquest, un de grans animals a Bellaterra i un a Madrid.

I la unitat de tuberculosi és a dins d'aquest centre?

No. Ja té personalitat pròpia. El que s'hi inclou és el laboratori, que el que fa és donar-nos servei. És a dir, tot el personal tècnic que teníem dins la unitat s'ha traspassat a aquest centre, que ja no només ens dona servei a nosaltres sinó a tothom. Aquesta gent l'hem format nosaltres en aquests 20 anys i ara poden donar servei a qui vulgui utilitzar-la. És com un grup de recerca i, per tant, tenim dret a una sèrie d'ajuts. Serveix per a gent que vulgui fer servir models perillosos: estudis amb grip, virus hemorràgics, legionel·la...

Tornem al seu discurs d'ingrés. Va ser punyent. Va criticar, per exemple, que hi hagi tant coneixement científic que es perd.

En el món de la ciència hi ha una dinàmica perversa que és que va tot una mica per modes. Hi ha una indústria al darrere que potencia una sèrie de tècniques i si vols fer experiments i no les fas servir estàs passat de moda, però, llavors, t'adones, i és el que hi explico, que hi ha una quantitat de coneixement brutal que ignorem perquè no està penjat a la xarxa que jo vaig conèixer gràcies a la xarxa, precisament. Hi havia biblioteques americanes que es desfeien de llibres de tuberculosi i en vaig començar a comprar com un boig, fins al punt que ara ja no els venen, en fan facsímils. Hi ha un llibre que vaig trobar d'un patòleg que és com si hagués fet un àlbum de fotos, però els anys 60. És una autoedició. Recull 500 o 600 casos de tuberculosi dels quals explica molt bé la patologia i, abans de la utilització d'antibiòtics i quimioteràpia, l'evolució i les característiques de les lesions. Em va anar molt bé per entendre per què es feia la malaltia, perquè hi havia moltes especulacions però ningú no sabia per què, després d'infectar-te, podies fer la malaltia. És curiós, però no s'havia explicat. Aquest senyor tenia estudis dels anys 20 on ja feia una mica el que hem fet nosaltres i ningú no els havia donat cap importància.

Em pensava que en el món del la ciència no hi havia «modes».

La ciència és un tema humà i com a tema humà té les seves limitacions. A mi, en un congrés als Estats Units em van dir «tu ets un maverick». Un maverick era un vaquer que se subcontractava quan hi havia feina, però anava a la seva bola. La carrera científica el que et porta és que fas un doctorat en un lloc, un postdoctorat en un altre i els grups de recerca et van modulant perquè hi ha gent que té un coneixement brutal i penses: home, si ho diu el meu cap de departament, deu tenir un valor. Pel que sigui, el meu cas és especial perquè vaig tenir la mala sort que em fessin el laboratori aquí i vaig perdre aquesta cadena.

Mala sort o no. Perquè això l'ha fet independent.

Sempre he dit que si hagués acabat la residència i hagués fet el doctorat i hagués tornat a Colorado no hauria fet res del que he fet.

També ataca amb duresa l'Estat espanyol per la reducció en recerca («no es menysté, es tritura», hi afirma).

És que passar de 6.000 milions a 2.000 milions del 2008 al 2016 és molt bèstia. Com que quan vaig començar jo hi havia pocs recursos, ja sabies on et posaves, però no és manera de fer una carrera. Els nanos que pugen ara diuen: home, jo no vull ser un matat com tu. Jo vull tenir una vida normal.

«Encara ara, al segle XXI, el gran repte de la humanitat és eliminar la tuberculosi, una malaltia que en els últims 200 anys ha matat 2.000 milions de persones». Paraules seves al discurs, i diu que a Birmingham i a Londres ha augmentat tant.

A Londres tornen a vacunar, depenent en quins barris. I, a Birmingham, és perquè els anys 50 hi van arribar molts indis a treballar que després es van acomodar. És una ciutat amb una població índia molt important que va constantment a l'Índia. Simplement perquè vagin a un lloc d'alta incidència tenen més possibilitats d'infectar-se. Com més cosmopolita és una capital, més possibilitats hi ha. És el cas del taxista pakistanès que va comprar la llicència del taxi, té els fills i la dona al Pakistan, treballa aquí sis mesos i després se'n va sis mesos allà. Els comercials... els avions són unes càmeres d'infecció brutal.

Malgrat tot, es menysté.

Està superestigmatitzada, ningú no vol reconèixer que la té, per tant, no hi ha pressió social, tot i que pot afectar tothom. A més a més, l'estigma és tal que, com que es relaciona amb sobreocupació, amb pobresa, amb presons, la gent que no està dins d'aquests grups encara ho amaga més. I hi ha un factor social, que és que cada vegada hi ha més amuntegament a les ciutats, on viu la meitat de la població mundial. Per això a l'Àsia és on hi ha més tuberculosi. No és perquè siguin més pobres o rics sinó perquè l'acumulació de gent a les ciutats és brutal. Abans, podies controlar cada país i fer polítiques perquè la gent s'estava quieta, però ara la gent volta molt. No són els immigrants. Jo he estat a Geòrgia, a Singapur, a la Xina... Puc emmalaltir allà i, com jo, la gent de negocis. El gran problema és que es transmet per l'aire i no genera una gran emergència. És superintel·ligent i fa que s'estigui expandint. De fet, ja fa quinze anys que en números absoluts no baixa i augmenten les multiresistències. Sobretot en països de l'est, l'amuntegament a les presons i el mal control de la malaltia ha generat punts de multiresistència. A Geòrgia, la meitat dels casos ho són.

Què és la multiresistència?

Els anys 60 vam tenir la sort que es va descobrir un antibiòtic a la Costa Blava, buscant un fong al ter-ra, que tenia una eficàcia molt important fins i tot en pacients una mica adormits, que és el gran problema, perquè tot això s'eternitza perquè el bacil metabòlicament és molt lent. Aquest antibiòtic és l'únic que era capaç de destruir el bacil amb un grau d'activitat relativament baix. Quan ets resistent a aquest únic fàrmac, que s'ha reservat per a la tuberculosi expressament, estàs perdut. Ja has d'utilitzar altres fàrmacs que no són tan bons i el tractament s'allarga molt. Aquest és el gran problema. Els anys 80 es va fer una pauta basada en aquesta medicina que permetia fer un tractament de sis mesos escurçat. Es va considerar que ja s'havia acabat el problema i, com que se'n va fer un mal ús perquè el fàrmac ha d'anar acompanyat de dos o tres fàrmacs més, en països on no n'hi ha prou subministrament la gent se'n prenia un, no es prenia l'altre, i es va generar la multiresistència que ha generat soques molt difícils de tractar.

Això vol dir que...

Que ara la tuberculosi és pitjor que els anys 60 i els anys 80 del segle passat. El bacil de la tuberculosi és molt estable. És com un portaavions. Comparat amb ell, el virus de la grip seria una avioneta, un xurro. La tuberculosi és una cosa molt sofisticada, molt sòlida, que ha evolucionat durant milions d'anys i té un sistema molt perfeccionat, i el fet que li haguem posat la pressió dels antibiòtics ha generat soques resistents, que s'han adaptat i s'han expandit.

Què va passar amb el rei emèrit Joan Carles I?

Quan va venir perquè tenia un nòdul i van dir que no era cancerigen i que era d'origen bacterià, vaig pensar que devia ser tuberculós. Li vaig enviar una carta i tothom em va dir: què fas? ets boig! Aleshores, el 2010, encara era un individu amb prestigi, era famós i tenia ressò. Que un rei pogués tenir tuberculosi era remarcable. Hi hauria donat un impuls. Al final, ningú no va dir res, secret mèdic. Va quedar així, però hauria estat una gran oportunitat.