Un perfeccionista coherent és qui intenta arribar a la perfecció i s’adona que la perfecció és una entelèquia, un mot definit per Aristòtil per denominar un límit ideal, com l’entelèquia de la llavor que desenvolupa totes les seves possibilitats per arribar a ser arbre. Lluny de l’elegància amb què tracta la perfecció el savi grec, els perfeccionistes patològics l’entenen com un nivell per mesurar imperfeccions, una evidència per castigar i autocastigar-se i per alimentar mecanismes neuròtics.
Seria injust etiquetar com a neuròtiques les persones que s’identifiquen com a perfeccionistes i gaudeixen fent bé les coses, aquelles a qui els agrada la precisió i l’ordre. L’enfocament prioritari de la personalitat malaltissament perfeccionista és el d’algú que pretén ser impecable en tot i sempre.
Les conseqüències del perfeccionisme exagerat són greus: improductivitat, procrastinació, por extrema de cometre errors, bloqueig, desmotivació i insatisfacció constant, maltractament autoinfligit o a les persones que l'envolten, etcètera. Una altra característica d’aquesta síndrome perfeccionista és la gran dificultat per prendre decisions com donar per acabada una feina o per escollir entre alternatives no gaire diferenciades.
Qui necessita obtenir un resultat extraordinari, impecable en totes les seves accions, viu atrapat en un bucle que s’inicia en la creença que faci el que faci no n’hi haurà prou, cosa que li disminueix l’autoestima i l’eficàcia, cosa que al mateix temps augmenta la necessitat d’aprovació dels altres, la preocupació per evitar errors i l’estrès, per tancar el cercle arribant de nou a la creença, ara autoconfirmada, que faci el que faci no n’hi haurà prou. Si alguna vegada et sents presoner del perfeccionisme, t’ofereixo aquestes rutines que potser t’ajudaran:
1. Esborra tots els «hauria de fer», i quan apareguin, canvia’ls per un «m’agradarà fer», o simplement «faig això».
2. Celebra els teus errors i regala’t alguna cosa cada cop que t’equivoquis per premiar l’aprenentatge. 3. Quan una meta es resisteixi, no intentis abordar-la sense abans dividir-la en petites metes intermèdies, i celebra el triomf de cada una d’elles quan les aconsegueixis.
4. Intenta eliminar dels teus pensaments sentències dicotòmiques que incloguin les paraules «tot», «sempre» o «mai». I si apareixen, posa-les en dubte en veu alta: tot, tot?, sempre, sempre?, mai, mai?
5. Intenta fer alguna cosa una mica pitjor del que tens previst i comparteix-ho amb les teves amistats de confiança.
Una ajuda extra, si pateixes la síndrome del perfeccionisme, és acostar-te al concepte wabi-sabi japonès, que ajuda a practicar la tolerància: una visió del món centrada en l’acceptació de la transitorietat i la imperfecció. La idea del wabi-sabi connecta amb l’ensenyament budista sobre les tres marques de l’existència que són la impermanència, el patiment i el buit o absència de naturalesa pròpia.
Com a poderós recurs, també pots aplicar la cita d’un il·lustrat personatge històric, Charles de Montesquieu: «le mieux est le mortel ennemi du bien» o «El millor és enemic del que és bo».
