Després de la tempesta no ha vingut la calma, sinó la incertesa. Quan el Regne Unit va decidir sortir de la Unió Europea (UE) en el referèndum celebrat el 23 de juny passat, van saltar totes les alarmes. Pràcticament ningú no s´esperava el resultat. Per tant, pràcticament ningú no sabia què passaria si una majoria de britànics votava «leave» (marxar). A continuació, van aparèixer els interrogants. Un dels més importants: què passarà amb tots els ciutadans de països de la UE que, gràcies a la lliure circulació de persones, resideixen, treballen i estudien al Regne Unit? Sense resposta.

Segons el diari britànic The Guardian, al Regne Unit hi viuen prop de 3 milions de persones provinents d´altres països de la Unió Europea. Això representa el 5% de la seva població total, de 64 milions. Segons l´Agència Catalana de Notícies, prop de 30.000 són catalanes. Regió7 recull el testimoni de cinc joves de la Catalunya Central que han viscut el Brexit (acrònim en anglès referent a la sortida del Regne Unit de la UE) en primera persona.

Els entrevistats viuen a Londres, Cambridge i Glasgow, tres ciutats on els resultats del referèndum van ser oposats als de la resta del país: quedar-se. És per això que tots van quedar sorpresos amb la votació: el 48% a favor de quedar-se i el 52% favorable a la sortida.

Pel que fa a les conseqüències del Brexit, ningú no les sap del cert. Alguns dels entrevistats estan tranquils perquè saben que les negociacions seran llargues i tindran temps de fer els tràmits necessaris per assegurar-se poder seguir residint al país. A d´altres, però, el Brexit ja els està afectant. I no positivament.

ALBA YERRO. Surienca que treballa com a investigadora a la universitat de Cambridge«Tinc companys investigadors que ja estan buscant feina en un altre país de la UE»

Alba Yerro, enginyera civil i doctora en Geotècnia de Súria, treballa com a investigadora a la Universitat de Cambridge gràcies al programa de beques Marie Curie. El projecte, en col·laboració amb una empresa holandesa, està finançat amb fons de la Unió Europea i li ha permès seguir formant-se en una de les millors universitats del món. «A nivell de recursos és infinitament millor: tenen projectes per donar i per vendre. A a la Universitat Politècnica de Catalunya, on vaig estudiar, es nota més la crisi», explica. Si el Regne Unit no formés part de la Unió Europea, però, ella difícilment podria fer el que està fent ara.

El dia del referèndum, Yerro era a l´illa de Creta, a Grècia, en un congrés on la van acompanyar altres companys de la universitat. Recorda que quan van fer-se públics els resultats tothom va quedar en estat de xoc. «Va ser una sorpresa per a tothom», diu. El mateix dia, a la tarda, el vicecanceller de la universitat va enviar un correu a tots els treballadors per tranquil·litzar-los: «reconeixem que la decisió de sortir de la UE genera molta incertesa. (...) No hi haurà canvis immediats en la docència, la recerca o en altres activitats de la universitat. Seguirem treballant amb normalitat».

Però, segons Yerro, les conseqüències del Brexit en l´àmbit acadèmic ja s´estan notant. Fins i tot coneix companys que ja han començat a buscar feina en un altre país europeu. «Una de les principals fonts d´ingressos de la universitat és la UE. Si el Regne Unit en surt, ningú sap què passarà amb tots els projectes que volem tirar endavant. Són projectes que duren cinc anys, o sigui que el Brexit ja ens afecta», diu. En posa un exemple: «conec un home que fa 15 anys que treballa aquí. Està preparant un projecte a nivell europeu però l´ha hagut de parar perquè no sap què passarà».

Pel que fa al seu dia a dia, Yerro viu en una mena de bombolla on era pràcticament impossible imaginar-se el resultat del referèndum. Amb el 74% de votants a favor de seguir a la UE, Cambridge, jove i cosmopolita, és l´excepció en un país on la norma ha estat votar el contrari: marxar. «Els que conec són els perdedors», diu ella. «Jo no percebo la divisió del país perquè visc en una de les bandes, on semblava impossible que guanyés el Brexit. És com si visqués en un altre món. Saps que l´altra banda existeix, però no la conec».

MARC HERNÁNDEZ. Manresà que treballa a Londres«El dia que es van saber els resultats em van cridar ´go home!´»

El 24 de juny al vespre, el dia que es van conèixer els resultats del referèndum, el manresà Marc Hernández tornava cap a casa en metro. Anava amb un amic. No recorda si parlaven en català o espanyol; el cas és que era evident que no eren britànics. Un passatger que viatjava en el mateix vagó, abans d´abandonar el comboi, va girar-se cap a ells i va espetar-los: «go home!». És a dir, «foteu el camp!».

Des d´aleshores, l´escena s´ha repetit en una altra ocasió: «go home!». Hernández es declara sorprès. Fa cinc anys que viu a Londres i en aquest temps mai ha estat víctima d´actituds xenòfobes. «Crec que els que van votar sortir de la UE estan sobreexcitats per una victòria que no s´esperaven». Però Hernández prefereix no fer-se mala sang: «el Regne Unit és un país que té una història d´acolliment d´immigració espectacular, molt més establerta que a Espanya o altres països europeus. Per exemple, el seu plat preferit és el curri!».

L´empresa de desenvolupament d´aplicacions per a mòbils on treballa Hernández és el perfecte exemple de la multiculturalitat de Londres. Segons ell, només la meitat dels treballadors són britànics. A l´empresa anterior, Microsoft, els natius eren minoria.

El xoc inicial ha deixat pas a una relativa calma. Sigui el que sigui el que acabi passant, encara trigarà. «Es va fer un referèndum sense discutir seriosament què passaria després. Sortir de la UE va acabar sent un fi en ell mateix. No hi havia projecte més enllà d´això. El debat que no es va fer abans del referèndum està tenint lloc ara», diu. Primer, votar. Després, discutir. L´ordre invers del que semblaria lògic. Tot i que, a diferència del conduir per l´esquerra, en aquest cas concret no és tan clar que els britànics vagin al revés del món.

ORIOL OBRADORS. Navassenc que treballa al comtat de Cambridge«Ara que encara hi sóc a temps demanaré ser ciutadà britànic»

Oriol Obradors, navassenc, treballa com a veterinari de cavalls al comtat de Cambridge des del 2011. «A Espanya hi ha massa veterinaris i aquí no n´hi ha prou. Les condicions de treball són molt bones. Es paga bé, es fan menys hores... en fi, és una feina normal», diu.

La seva parella també viu a Anglaterra i Obradors no té pensat tornar a Catalunya en un futur pròxim. La seva vida, a hores d´ara, és al Regne Unit. Per això va agrair que després dels resultats del referèndum els seus caps li diguessin que no s´amoïnés: ell no tindria cap problema. No obstant això, Obradors prefereix curar-se en salut i ja ha començat a moure fils. «Ara que encara hi sóc a temps, demanaré ser ciutadà britànic», diu. Ja hi havia donat voltes abans, però el resultat del referèndum ha precipitat la decisió.

Obradors coneix les dues cares d´un país que es divideix entre els que han votat «leave» (marxar) i els que defensaven el «remain» (quedar-se). D´una banda, Cambridge és una de les ciutats més europeistes d´Anglaterra. De l´altra, Obradors coneix gràcies a la seva feina gent que viu a les zones rurals i que té una opinió menys favorable de la UE. Fins i tot, diu, ha notat actituds xenòfobes entre alguns dels seus clients. Amb ell, però, no tenen cap problema: «he tingut clients que diuen, ´no vull estrangers´. I això sobta i fa mal. Però quan discuteixo amb ells no tenen la sensació que jo sigui estranger, perquè estic format i tinc una bona feina».

La xenofòbia va ser una de les principals acusacions dels partidaris de seguir a la UE contra els que volien marxar-ne. Obradors diu que des del referèndum el racisme s´ha convertit en un tema tabú, i que molts dels seus clients ja no li pregunten per Barcelona o Espanya. La situació, diu, ha quedat enrancida.

JOSEP PLA. Manresà que treballa a Glasgow«Em van dir: ´Catalunya i Escòcia, propers estats independents de la UE´»

Josep Pla viu a Glasgow, Escòcia: la regió més euròfila del Regne Unit. Hi va aterrar el 13 de juny, deu dies abans d´un referèndum en què el 62% dels escocesos va votar seguir a la UE. El problema? Doncs que la resta del país (tret de Londres i Irlanda del Nord) va decidir sortir-ne. Als líders de l´SNP, el partit nacionalista escocès, els va faltar temps per deixar clara la seva posició: si la resta del país vol marxar, que marxi; Escòcia es queda.

Casualment, Pla també era a Escòcia el 2014, quan es va celebrar el referèndum d´independència i es va decidir seguir al Regne Unit (en part, per por de quedar fora de la UE). Les diferències amb la campanya del Brexit, diu, són enormes: «aleshores tothom en parlava i a mi em demanaven l´opinió perquè era català. En el cas del Brexit, passa el contrari. Els diaris van començar a parlar-ne pràcticament dos dies abans».

Pla treballa com a assessor genètic, cobrint una baixa de maternitat. L´endemà del referèndum, la decepció es palpava a l´ambient. «Semblava un funeral. Tothom estava molt capficat, no s´ho esperaven». Coneix escocesos amb família a Irlanda que ja es plantegen demanar la doble nacionalitat per poder seguir sent ciutadans europeus.

Pla creu que si se celebra un nou referèndum d´independència, el resultat podria ser diferent del de l´última vegada. «Parlo amb gent que va votar quedar-se i que ara optaria per marxar perquè se n´han cansat», diu. Pla recorda una anècdota del dia que va anar a buscar el número de la seguretat social a l´administració britànica. «El noi que em va fer l´entrevista, en veure que era català, em va preguntar: ´ets independentista?´ Vaig dir que sí, i ell va exclamar: ´és clar que sí, Escòcia i Catalunya, propers estats independents de la UE!´».