Ahir va passar tot de cop: el Parlament va posar en marxa la República Catalana i el Senat va donar llum verd al 155 amb pocs minuts de diferència. I a la tarda el consell de ministres es va arremangar per intervenir la Generalitat mentre a la plaça de Sant Jaume milers de catalans joiosos celebraven l´inici de la nova era, el fet impensable que la República, el mite, s´havia fet resolució parlamentària.

Desequilibri. Les forces polítiques que ahir van decidir engegar la República representen un 48% dels vots emesos a les darreres eleccions catalanes, les «plebiscitàries» de setembre del 2015. Els partits que van decidir la intervenció estatal de la Generalitat, la suspensió de l´autonomia i el cessament del president i el Govern, suposen el 69% dels vots a les darreres eleccions espanyoles, celebrades l´any passat. Mitja Catalunya contra més de dos terços de l´Estat. I en aquest compte espa-nyol s´hi integren els partits que van sumar el 39% dels vots de les eleccions catalanes.

Però ahir l´alegria la mostraven els independentistes, la joia era per la República, ningú no va sortir a celebrar a les places l´àmplia victòria del Senat. Fins i tot va semblar impropi que els senadors populars aplaudissin el resultat de la votació d´una mesura que fins i tot els més partidaris van afirmar més o menys sincerament que no els agradava, per afegir tot seguit que era inevitable.

Tanmateix, i per vist que s´estava proclamant la República, l´entusiasme de l´hemicicle de la Ciutadella es veia força contingut. Carles Puigdemont no va obrir boca. Inés Arrimadas va intentar que ho fes, però el president, des del seu escó, va fer signes ben eloqüents per assenyalar que no pensava dir ni mitja paraula. Tampoc no havia parlat la tarda anterior, en l´inici del debat que es va cloure amb les resolucions d´ahir. Que en el debat que posa en marxa la República no s´escolti la veu del president de la Generalitat i líder de la majoria és com a mínim sorprenent.

Va ser la presidenta del Parlament qui, a petició de Junts pel Sí, va llegir uns paràgrafs de la part declarativa d´una de les resolucions, una part que no se sotmetia a votació però que contenia les fórmules amb les quals es proclamen les repúbliques. I Puigdemont, allà mateix, silent. Mut des que dijous a la tarda va sortir a confessar que havia intentat pactar una rendició honorable però que l´enemic no havia estat prou flexible. Aquelles van ser les seves darreres paraules fins les poques que va dir, sense novetat apreciable, després del ple.

Mig Parlament buit perquè els diputats de PP, PSC i Cs havien marxat. Els populars van deixar banderes catalanes i espanyoles als respatllers dels seus escons, i aquest cop ningú no les va treutre. Els diputats Coscubiela i Fachín es van quedar, però per votar en contra i per declarar que no reconeixien la nova República. Al cap d´una estona, el Senat donava llum verd al correctiu.

Ahir la majoria independentista del Parlament encara estava aclaparada pels fets de dijous, per la dutxa escocesa dels anuncis de Puigdemont, ara convocar eleccions, ara no, ara crisi de nervis, ara retorn de l´esperança. L´alegria era cosa del carrer, on a mesura que passaven les hores es comprovava la capacitat de resistència de molts manifestants. La infanteria infatigable del procés, esperant instruccions. Però ara s´entra en un escenari nou, i l´estat major està pendent dels moviments de la part contrària per decidir els propis. Això, si és que el propi estat major no s´esmicola. Mentrestant, Brussel·les i Washington marcaven distàncies.