El Pi Jove de les Tres Branques, símbol de l'independentisme català, ha aparegut amb clares marques d'haver patit una agressió. Una de les branques posteriors de l'arbre, que sempre s'ha vist com el successor vital del Vell Pi de les Tres Branques mort fa dècades, té una incisió significativa, d'un mig centímetre de profunditat, en sentit recte, que fa la impressió d'haver-se fet amb algun tipus de serra. En diversos punts de la mateixa branca i de la resta de l'arbre han aparegut els impactes de tretze perdigonades.

El suposat atac al Pi Jove el va descobrir ahir a la tarda l'historiador Ramon Felipó, que hi feia una visita acompanyat de mitjans de comunicació del Ripollès que hi volien gravar una entrevista. Felipó ha explicat a aquests diari que ja va quedar sorprès en veure que a la zona del Pi Vell encara hi ha pintada a terra una gran creu gammada (esvàstica) de color blanc, símbol del nazisme. A la zona del Pi Jove, que queda apartada, no se n'hi veuen, però en canvi, són evidents els efectes del que s'entén com una agressió. El mateix Felipó va posar en coneixement de l'Ajuntament de Castellar del Riu aquesta situació. No es coneix que l'acte hagi estat denunciat anteriorment.

200 anys d'història

L'edat del Pi Jove no es coneix, però se sap que l'any 1810, ara fa un parell de segles, el baró de Maldà explicava en un dels seus viatges que havia vist un monumental pi de tres branques jove, quan anava de camí cap a Corbella.

El primer que va identificar el pi jove amb l'esperit nacional va ser Ventura i Gasol, que el 1921 el va consagrar i que va reclamar que el vell pi cedís protagonisme a aquest exemplar que encara avui es troba ple de vitalitat.

Ventura i Gasol va ser dels primers a parlar de la simbologia de l'arbre en un aplec de la Lliga celebrat al pla de Campllong.

En les últimes tres dècades, mentre el Pi Vell es presentava com a referent comú del catalanisme polític, el Pi Jove era el racó dels moviments independentistes més radicals, i al seu entorn han sovintejat els actes d'aquests col·lectius. Els aplecs nacionalistes del Pi es van reprendre acabat el franquisme, amb els actes centrals i multitudinaris al Pi Vell. Aquest exemplar de pi va morir a principi del segle XX. La popularitat de la festa va entrar en davallada arran dels incidents i els enfrontaments entre col·lectius. I tot i que en els darrers anys hi ha hagut intents per fer-la reeixir, han tingut un poder de convocatòria molt inferior al de les històriques trobades.