Blog 
Ahir, Descans Dominical de Pep Garcia
RSS - Blog de Pep Garcia i Orri

L'autor

Blog Ahir, Descans Dominical de Pep Garcia - Pep Garcia i Orri

Pep Garcia i Orri

És l’hora de sumar. De ser crític i sumar. De ser exigent i sumar. D’acompanyar i sumar. De deixar-se endur per l’humor i el bon sentit de l’humor i sumar. Rient sumem més. Multipliquem. Temps d’ajudar i deixar-se ajudar. De competir, no per guanyar sinó per sumar. I ser feliços. Això si, la felicit...

Sobre aquest blog de Les columnes

Escric per no haver d'anar al psquiatre. Per això el meu psiquiatre està molt decebut. M'enyora. No para de dir-me que deixi d'escriure. Escric el que em passa, tal qual. I el que no em passa, faig que em passi per poder-ho explicar.


Arxiu

  • Tot esperant... Puigdemont...

    Al bar on faig el primer cafè del dia no entenen on som. Alguns, amb la potestat que dóna sempre una barra de bar des d'on poder sentenciar, diuen que no som enlloc i que pitjor per a tots. Alguns diuen que s'ha acabat i que ja era hora. La tele brama a crits –per què van quasi sempre tant a crits els de la tele?– que el temps s'acaba i que tot està a punt de començar. Sembla una contradicció. El pont ha existit, els que han pogut han fotut el camp,  el 12-O ha venerat la cabra –ho escric d'oïda perquè sincerament ...


  • L'hora de les abraçades... segadors!

    Ganes de parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la cosa. Però res no té prou interès ni en tinc prou ganes. Aparentment. Tantes coses que tinc per dir, tantes, que no tinc paraules. Aparentment. I ens passa a molts això, crec. Ja ho dèien les àvies: La processó va per dins. Ens pensàvem que el procés, tots aquests anys d'engrescat procés, anava per fora i aquesta setmana hem descobert que el procés va per dins. Per dins de cadascú. Plorar, ràbia, tristesa, il.lusió, por, companyia, sentime...


  • Avui és 1 d’octubre. Avui és demà. Ens veiem al carrer

    I com hem arribat fins aquí, fins avui? Apoyaré. 4 milions de signatures en contra, tot un gest per part seva. I trens que no funcionen. Ni funcionaran. Aeroports capats. I el català qüestionat. Hábleme en cristiano. I Espanya ens roba! i Pujol (també) ens roba! Òstia, amb això no hi comptàvem. I els silencis glamurosos dels intel·lectuals. On són els intel·lectuals. I pixades fora de test. El cepillo d'en Guerra.  La clau de la caixa. El suflé que va baixant, diuen. Ells baixen ara de la figuera. ...


  • De visita fins al revolt de la caserna. Manresa

    La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un tros d'edifici situat a l'últim revolt de la ciutat. O el primer, segons entres o surts. Durant anys a mi m'ha fet molt iuiu. Pel tros d'edifici imponent i amb cara de pocs amics i pel tros de bandera espanyola que sempre ha marcat l'hola o l'adéu. Segons entres o surts. Allà, al revolt de la caserna, no t'hi pots ni parar. A les èpoques que la Guàrdia Civil marcava tant i tant paquet, si t'aturaves ni que fos a badar o contemplar el paisatge, o t'asseies al banc que hi ha al costat d'una creu d...


  • Us animo a votar... «no»

    Busco, desesperadament, algú que tingui, per a mi, un argument per votar «no». I em rendiré als seus peus i votaré «no». Però no s'hi val a fer trampes, he dit que vull  –només–  un argument. Algú que em doni un argument per quedar-me com estic. He dit argument, no s'hi valen amenaces, querelles o senzillament dir que no perquè no o perquè no s'ha fet mai això.

    Ja ho sé, que no s'ha fet mai això que ara volem fer, i és per això que ho volem fer. En c...


  • De les reunions de pares als grups de WhatsApp

    Camino pel carrer i miro enlaire. Hi ha un veí amb la música a tot drap que et fa venir ganes de pujar i  dir-li de tot menys guapo.  A més la música és objectivament horrorosa. No m'ho puc creure. Quan torno a enfocar els ulls al terra veig un  grup de persones davant un centre. Una mani, penso. El centre és una escola i les persones són pares i mares. Per ser precisos, més mares que pares. Això és un clàssic. S’esperen per entrar o potser s'esperen després d'haver sortit i la fan petar...


  • Setembre, tornar a casa, encara que costi

    Tornes i t'adones que algú ha decidit treballar a l'agost. I et trobes els carrers amb els sentits canviats i t'hi perds. I tu que et pensaves que et perdries o et perdrien en algun control absurd d'aeroports. I pateixes quan et costa arribar a casa. Treballar a l'agost és un goig, sempre s'ha dit. I és cert, jo ho he fet. Durant uns dies a ningú li importa el que estàs fent amb l’única condició que et deixen en pau fent les teves vacances. L'agost té impunitat. Per a tot. Fins i tot per fer veure que treballes i després, ...


  • Castell de focs (ficcions d'estiu)

    Tothom ha anat a veure el castell de focs. Un espectacle esplèndid diuen els que diuen que hi entenen. I ningú –ningú– se l’ha volgut perdre. Els darrers anys la cosa ha crescut i l’eufòria per gaudir del gran moment pirotècnic s’ha encomanat per totes les cases de la ciutat. A ningú se li escapa tampoc que, en any preelectoral, l’alcalde voldrà lluir-se de valent.  El parc des d'on es dispara i es gaudeix l'espectacle pirotècnic és, un cop l'any, indret de pelegrinatge local. Els fa puja...


  • Rambla amunt, rambla avall; no, no tenim por

    Rambla amunt, rambla avall. La Rambla t’acapara el cap i els sentiments. Plena de gent. Hi vaig ser dilluns, a la Rambla, a l’hora i el lloc quan encara ni l’hora ni el lloc no volien dir res. Com tu, lector, que, segur, recordes l’últim cop que vas ser a la Rambla. La vaig trobar massa plena de gent i de turistes. M’hi vaig capbussar, creuant-la, i en vaig sortir perdent-me per un carrer lateral. No fa per al meu gust. Ara, de cop, la trobo plena de persones que enyoro sense conèixer i m’agrada.  Enyorem la Rambla aquests dies, des de ...


  • Un lloc on mai no has estat (continuació) (ficcions d'estiu)

    El viatge de retorn dalt del Belvedere of Sea se li ha fet estrany, a ella. Primer per haver d'esquivar algunes preguntes, no gaires, de companys de creuer que troben a faltar el seu marit. Ella ha llençat pilotes fora alhora que li augmentava la sensació que el capità l'esquivava a ella.

    Del seu home ni en sap ni en vol saber res. D'allò ara en fa una setmana. Sol en aquell illot on el van abandonar amb traïdoria, de primer li va costar creure el que li estava passant. Els del Belvedere tornaran a buscar-me, la seva estimada dona no deixarà que...