Blog 
Ahir, Descans Dominical de Pep Garcia
RSS - Blog de Pep Garcia i Orri

L'autor

Blog Ahir, Descans Dominical de Pep Garcia - Pep Garcia i Orri

Pep Garcia i Orri

És l’hora de sumar. De ser crític i sumar. De ser exigent i sumar. D’acompanyar i sumar. De deixar-se endur per l’humor i el bon sentit de l’humor i sumar. Rient sumem més. Multipliquem. Temps d’ajudar i deixar-se ajudar. De competir, no per guanyar sinó per sumar. I ser feliços. Això si, la felicit...

Sobre aquest blog de Les columnes

Escric per no haver d'anar al psquiatre. Per això el meu psiquiatre està molt decebut. M'enyora. No para de dir-me que deixi d'escriure. Escric el que em passa, tal qual. I el que no em passa, faig que em passi per poder-ho explicar.


Arxiu

  • Si et truca Rajoy perquè se’t crema una bandera

    PITBULL Quan veig un paio que va amb un pit bull arrufo el nas. Ja he après que –gairebé sempre– el paio és perillós. El gos podria ser que també, però l'amo, segur que sí. No falla. I quan falla és perquè és l'excepció que confirma la regla. No vas amb un pit bull pel món marcant paquet si no tens ganes d'ensenyar paquet i dir al món que, per paquet, el teu. Té collons la cosa. El paio que va insultar, amenaçar i es va comportar com un energumen amb una colla d'excursio...


  • Bravo, Caprabo, i bravo... Guillem Albà!

    Vaig al súper i noto -i no passa sempre quan vas al súper- bon rotllo a la caixa amb la caixera. I això que toca pagar. Com ja és habitual en mi, he anat al súper sense fer llista, sense temps i sense prendre carro ni cabàs, i he acabat fent malabars per arribar a la caixa sa i estalvi amb tot el que he comprat. Faig riure, ho sé.

    Potser per això hi ha bon rotllo a la caixa? No, no és només per això. He anat, per tastar-ho, al nou súper que han obert a mitges Caprabo i Ampans a Manresa. Un súper...


  • Digues-li negre, digues-li divendres...

    No m’agrada el divendres sant. El de la setmana santa. El trobo tristíssim, ensopit. Potser és perquè de petit ens deien que el divendres sant no podies fer ni soroll. Ni res. S'acabava el món. I ho semblava. Se'm feia llaaaarg, el divendres sant.

    No m'agrada el divendres negre, o sigui, per entendre'ns, el black friday. El trobo estressadíssim, excessiu i baladrer. Potser perquè no m'agrada comprar si em diuen que he de comprar. I sembla que, quan arriba el black friday, s'acabi el món. I se'm fa llarg, no el divendres, sin&oacut...


  • Els carrers –de la zona blava– seran sempre nostres!

    Els carrers blaus buits de Manresa em diuen, aquests dies, que alguna cosa està passant. Potser, fins i tot, que alguna cosa està fallant. No és qui m'hi fixi gaire en com estan els carrers, però després d'un munt de dies cantant a tota hora i a tot drap «els carrers seran sempre nostres», de cop me'ls miro i em pregunto de qui són aquests carrers blaus i buits. Buits perquè no hi ha ni cotxes en alguns-bastants carrers de la sempre atapeïda Manresa. I blaus perquè resulta que l'estiu ens ha deixat de regal en anar-se'...


  • Enyoro ser normal i fer vida normal

    Enyoro fer vida normal. I els diumenges procurar-me un diari dels que no acostumo a llegir i devorar el suplement sucat al cafè amb llet. Sota el sol, si pot ser. Ple de reportatges i articles, no pas notícies, atemporals i seductors, que em duguin pantalles i milles enllà. Aprendre i somniar sota el sol de novembre, si pot ser. I mantenir les ganes de viatjar. Fins a Ítaca o fins on sigui. Enyoro fer vida normal i fixar-me en coses com abans, coses de casa, coses dels veïns, coses del carrer, coses de la ciutat que fa temps que no miro amb detall. I parlar ...


  • Per dignitat... oblidem

    Fa molts anys que faig articles setmanals en aquest diari. És un goig fer-ho, també un compromís,  i sempre amb la premissa personal d'escriure amb llibertat només sobre el que vull, el que sento i el que crec que pot commoure els qui gosen i volen llegir. Escric per compartir, i per compartir i transmetre només pots escriure el que et surt de dins. I aquests dies, ho sento, però només em surt això:Ens tracten indignament justament perquè saben que no perdrem la dignitat. Ells en tenen ganes, però no ens la prendran....


  • 152...153... 154...156... 157...

    Dijous a la nit. Es recorden de dijous a la nit? De vertigen. De la decepció a l'astorament enyorant l'eufòria. Dels traïdors als salvadors. Dels mediadors als desmediats. Per calmar-me i intentar tocar de peus a ter-ra me'n vaig a l'acte d'inici de curs de l'institut de secundària Lluís de Peguera de Manresa. L'Insti fa enguany 90 anys. A l'acte dos científics de renom, exalumnes, Xavier Obradors i Ignasi Ribas, fan un teva meva davant del públic . Me'ls escolto. L'un parla de la nanotecnologia, l'altre, de l'espai sideral.  I jo que voli...


  • Malgrat ells, malgrat la bèstia 155, #llibertatjordis

    Ploro, sí, ploro. Dilluns a quarts de deu de la nit em salta des del whats que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ingressen a la presó. Sense fiança. Sense horitzó. I el que és més, sense culpa. Sobretot sense culpa. Per això em ploren els ulls en saber-ho. I una ràbia impotent. I sospito que no sóc sol. I just després surto i trinxo a cops una cassola. En temps de comunicació digital, tornen les cassoles. Moltes cassoles. I és que ells són nosaltres. Gent normal, gent corrent però excepciona...


  • Tot esperant... Puigdemont...

    Al bar on faig el primer cafè del dia no entenen on som. Alguns, amb la potestat que dóna sempre una barra de bar des d'on poder sentenciar, diuen que no som enlloc i que pitjor per a tots. Alguns diuen que s'ha acabat i que ja era hora. La tele brama a crits –per què van quasi sempre tant a crits els de la tele?– que el temps s'acaba i que tot està a punt de començar. Sembla una contradicció. El pont ha existit, els que han pogut han fotut el camp,  el 12-O ha venerat la cabra –ho escric d'oïda perquè sincerament ...


  • L'hora de les abraçades... segadors!

    Ganes de parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la cosa. Però res no té prou interès ni en tinc prou ganes. Aparentment. Tantes coses que tinc per dir, tantes, que no tinc paraules. Aparentment. I ens passa a molts això, crec. Ja ho dèien les àvies: La processó va per dins. Ens pensàvem que el procés, tots aquests anys d'engrescat procés, anava per fora i aquesta setmana hem descobert que el procés va per dins. Per dins de cadascú. Plorar, ràbia, tristesa, il.lusió, por, companyia, sentime...