L’Institut Català de Finances (ICF) és una entitat financera pública, creada per Llei el 1985, propietat de la Generalitat de Catalunya, que finança empreses, especialment pimes, mitjançant préstecs, avals i capital risc. Actua com a complement del sector financer privat perquè fa finançament alternatiu i complementari. A l’any finança prop de 1.500 empreses, el 97%, pimes. La mitjana de préstecs està entre els 200.000 i els 300.000 euros. Els darrers cinc anys, l’ICF ha finançat un total de 930 operacions a les comarques del Bages, l’Anoia, el Berguedà i el Solsonès, entre préstecs i avals, per un total de 144,9 milions d’euros, i ha donat cobertura a prop de 20.000 llocs de treball. Tot i les xifres, l’ICF continua sent una institució poc divulgada a Catalunya, desconeixement que ara intenta revertir explicant als diferents ter-ritoris la seva missió i el seu balanç d’operacions. El seu conseller delegat, Josep-Ramon Sanromà (Arnes, 1953) ha visitant recentment Manresa per donar a conèixer a l’empresa local l’activitat de la institució.

Responsable de l’ICF des del 2011, Sanromà va començar la seva carrera professional a Banca Catalana i va continuar posteriorment al Banco Vizcaya, el Banco Atlántico i el Deutsche Bank, del qual va ser director general per a Espanya i Portugal des del 1990 fins al 2006.

«Vam fer una enquesta d’opinió sobre el coneixement empresarial de l’ICF i se’ns coneix poc», diu Sanromà. «D’una banda, perquè el nom d’«institut» no ajuda a identificar un banc; de l’altra, perquè la nostra presència als territoris està basada en delegats, però d’això només fa dos anys. Necesitem explicar més i millor què fem», diu el conseller delegat.

Les xifres, aquests últims anys, són positives. Aspiren a incrementar-les?

Tenint en compte l’entorn que preveiem, de creixement de la indústria 4.0 i de l’economia social, ho hauríem de fer a l’entorn del 10 o el 20% cada any, sempre depenent de les necessitats que es generin. No tenim una limitació quant a pressupost.

Quin és el perfil d’empreses que els sol·liciten finançament?

Industrials que en necessiten a llarg termini, que han de fer una inversió significativa en equipaments o infraestructures o en internacionalització, però s’adonen que el que el seu banc habitual els ofereix és per finançar el seu circulant o per a operacions a curt termini, a 10 o 15 anys vista. Aquests anys també hem finançat empreses petites que estaven apurades quant a circulant, cosa que no fèiem abans del canvi de llei de l’ICF. També invertim en capital risc, mitjançnat els fonts d’inverisó en què participem, o en empreses emergents de centres tecnològics o universitats.

Les condicions que ofereixen són millors que les de la banca tradicional?

Algunes són iguals, quan parlem de projectes a mitjà i llarg termini, perquè tots anem als mateixos mercats financers. Potser la banca comercial té ara cert avantatge tàctic, perquè el Banc Central Europeu els deixa diners a interès negatiu i a nosaltres, no. Però la diferència bàsica és que l’ICF no demana res més, a les empreses, mentre que la banca requereix nòmines, assegurances, cobertures, comissions... Nosaltres som un soci pacient que treballa en condicions de mercat singulars, només per al crèdit, i la banca cobra per a serveis complementaris.

Quins són els requeriments que fan a l’empresa per accedir al seu finançament?

Ha de presentar un projecte que tingui capacitat de retorn. I depèn de si és a llarg termini, garanties addicionals, com poden ser sobre instal·lacions noves, si és per al que es vol el crèdit. S’ha de tenir en compte, però, que moltes operacions les fem acompanyant els bancs.

Quina és la seva taxa de morositat?

És suportable, perquè hem passat una etapa llarga i complexa en què hem tingut una taxa de l’1% superior a la de la banca. Tenint en compte els riscos que hem assumit, més que els de la banca, en aquests anys, és un bon balanç.

Les exigències de les institucions respecte de l’ICF són les mateixes que té la banca?

Tenim un doble requeriment: estem sotmesos a la regulació de les entitats privades, i tenim una majoria d’independents al consell perquè apostem per una governança idèntica a aquestes, però també hem de complir amb la normativa pública, d’Eurostat. Estem sotmesos, per tant, a una doble vigilància: europea, espanyola i catalana.

Si anomenar-se «institut» és un problema, per què no s’anomenen «banc»?

Perquè no ens han donat l’oportunitat legal de fer-ho. Des del punt de vista normatiu bancari català se’ns permetria canviar, però la normativa europea dicta que t’ha de recomanar l’autoritat nacional competent, el Banc d’Espanya, en aquest cas, i amb la transposició normativa europea el Banc d’Espanya marca que la paraula «banc» només la poden utilitzar els que han passat pel tràmit de llicència bancària comercial. Però hi haurà canvis impulsats pels bancs públics europeus, perquè es defineixi clarament què és un banc públic d’inversions.

Si Catalunya fos independent, l’ICF assumiria el rol de banc central català?

De banc central a Europa només n’hi ha un, que és l’europeu. Hi ha bancs centrals a Espanya o a França, però només com a entitats delegades del BCE per fer gestió regulativa. Si algun dia Catalunya és independent, un banc central català serà una delegació del BCE. Però això no ho serà mai l’ICF, que té el mateix paper que el Banc Europeu d’Inversions, que dóna crèdit perquè arribi al món empresarial. O com el del Banc Públic d’Inversions francès o ICO, a Espanya, tot i que aquest només fa operacions molt grosses i ha donat crèdit als bancs, cosa que ara ja no faria falta. Aquest banc d’inversions en el futur hauria de baixar al nivell de les regions, dels ter-ritoris. A Alamanya hi ha nou bancs que fan aquesta funció. N’hi ha també a la Llombardia que no fan aquest paper regulatori, sinó d’impuls empresarial.

L’ICF genera benefici?

El nostre objectiu és ser sostenibles, generar un excedent per no haver d’anar al finançament públic. Al llarg d’aquests sis anys no hi hem hagut de recórrer. Generem un resultat sostenible, perquè augmentem els recursos propis cada any.