Un club com l'Araberri, que va estar a punt de no jugar a la LEB Or per un error administratiu (es va oblidar de formalitzar la inscripció dins del termini), necessita afinar molt en els fitxatges que fa per tenir bons resultats. I aquesta temporada l'ha encertat de ple amb els dos nord-americans, l'escorta Johnny Dee i el base Alec Wintering, dos dels jugadors més destacats de la LEB Or, els grans perills que amenaçaran demà l'ICL Manresa al Nou Congost, en el retorn a la lliga després de perdre la final de la Copa de la Princesa davant el Breogán, a Lugo.

«Disposem de dues persones que treballen molt bé en aquest sentit. S'informen de les capacitats esportives dels jugadors i també de les personals, dels estudis que tenen, i quan n'estem segurs, els fitxem», va explicar el president del club, Óscar Vázquez, en una entrevista concedida a Regió7 el dia 21 d'octubre, abans de rebre l'ICL a Vitòria.

Els dos encarregats de fitxar a l'Araberri se la van jugar amb Johnny Dee (25 anys i 1,83 metres), que venia d'un any sabàtic després del seu debut com a professional, i amb Alec Wintering (22 anys, 1,83 metres), que es va lesionar de gravetat al principi del 2017 i no va poder culminar sobre el parquet el seu brillant cicle universitari a Portland.

De Polònia a l'església

Format a la Universitat de San Diego, Dee es va llicenciar el 2015 i va fer el salt al professionalisme a Bòsnia. Després de quatre partits al Siroki, amb qui va anotar 19 punts de mitjana, va marxar a Polònia. Allà, a les files del Polpharma, va jugar 23 partits de lliga i va anotar gairebé 11 punts de mitjana. Un rendiment, però, que no li va servir per tenir cap oferta. Per això, com explicava el portal Gigantes del Basket fa una setmana, Dee va decidir tornar a casa.

L'escorta va fer cap a San Diego per fer de mestre substitut de nens i de voluntari a l'església. Un altruisme que li ve de família, com ser esportista d'elit: el seu avi, Don Dee, va jugar amb els Indiana Pacers de l'ABA i va ser campió olímpic amb la selecció dels Estats Units de bàsquet el 1968, a Mèxic; i el seu pare, Donnie Dee, va jugar tres temporades a la lliga de futbol americà dels Estats Units (NFL), amb els Indianapolis Colts i amb els Seattle Seahawks.

Una lesió a l'esquena, però, va obligar Donnie Dee a retirar-se de manera prematura. I ara presideix la San Diego Rescue Mission, «una organització sense ànim de lucre i basada en la fe que es compromet a ajudar els sensesostre en una transició d'un entorn de pobresa i dependència a l'estabilitat financera i l'autosuficiència», segons es defineix al seu lloc web. Un treball en favor dels més desafavorits que el seu fill va decidir de dur a terme fa dos estius.

Del beisbol al bàsquet

El seu paper de samarità es va acabar fa uns mesos. Després d'aquest any sabàtic, a Dee li va arribar una oferta que sí que el va convèncer: la de l'Araberri, que va recordar que l'escorta era un jugador de gran nivell quan jugava a la Universitat de San Diego. I això que els seus primers passos els va fer com a jugador de beisbol, l'esport que la seva mare li recomanava que practiqués.

Dee va desviar el seu camí i va dedicar-se al bàsquet, malgrat que no tenia les millors aptituds físiques per fer-ho. «La gent em deia que era baix per jugar d'ala, tant a l'institut com a la universitat, que havia de ser base», explicava el jugador en una entrevista de fa quatre anys.

I la seva insistència per jugar a bàsquet està tenint premi. Johnny Dee lidera la LEB Or en anotació, amb 16,6 punts de mitjana, després d'una actuació brillant en la darrera jornada abans de la Copa: va ser l'MVP amb 44 de valoració després de sumar 34 punts, 5 rebots, 3 assistències, 2 recuperacions i 8 faltes rebudes en la victòria per 104-74 sobre l'Oviedo. Un gran rendiment que sorprèn després d'haver estat un any allunyat de les pistes per les seves conviccions.

I Dee espera continuar creixent en el futur per fer el salt a competicions més ambicioses. «M'encantaria poder jugar a la lliga Endesa o bé a qualsevol equip d'Eurocup, però també m'agradaria jugar a Israel en algun moment de la meva carrera. Però, de moment, sent honest, penso any a any. Ara mateix sóc a Vitòria i el meu futur anirà on Déu em guiï», declarava el menut escorta després de ser el jugador més valorat en la darrera jornada de la LEB Or.

Recuperar la confiança

La distinció de Dee com a MVP era la tercera d'un jugador de l'Araberri aquesta temporada. Les dues anteriors van ser per a Alec Wintering, el jugador més valuós de les jornades 3 i 14. Dues actuacions que van confirmar el bon ull del conjunt basc en fitxar-lo i la seva recuperació després d'haver tingut una greu lesió al genoll esquerre fa poc més d'un any.

El 21 de gener del 2017, la Universitat de Portand anunciava que el seu capità havia tingut un trencament del lligament encreuat anterior del genoll esquerre, que hauria de passar pel quiròfan i que la temporada s'havia acabat per a ell. Era el quart curs universitari, el darrer, en el qual estava signant els seus millors números del cicle: 19,5 punts i 5,6 assistències de mitjana.

Tot i que un any abans havia pensat fer el salt a la NBA, Wintering va preferir esgotar els quatre anys d'universitat per acabar-se de preparar bé. Segurament no hauria estat un jugador destacat de la lliga nord-americana, però tenia aptituds per lluitar per guanyar-se algun contracte temporal o un lloc en algun filial, en espera d'aprofitar alguna oportunitat a la terra de les oportunitats.

Nous horitzons

La lesió ho va canviar tot. A Wintering se li van tancar portes, fins i tot les dels clubs d'un nivell intermedi a Europa que haurien pogut apostar per ell. I va acabar a Vitòria, on està demostrant un gran nivell: és el tercer màxim assistent de la LEB (5,2 de mitjana), el segon jugador que més faltes rep per partit (5,3) i el que més minuts juga (gairebé 32 de mitjana cada jornada). Uns registres que deixen ben clar que Wintering ha superat la seva lesió. Ell mateix ho va confirmar després del seu segon MVP: «En el pla personal m'ajudarà a agafar confiança, demostrar-me que torno a tenir un bon ritme de competició i que a poc a poc arribo al nivell que volia. Em queden coses per millorar però seguiré treballant per fer-ho».