Apartem dos aneguets grocs de plàstic que hi ha al sofà i seiem. Com una molla, Ahmed Asoufi, de 34 anys, s'aixeca i mostra, orgullós i decebut al mateix temps, les millores que ha fet al pis de Manresa on viu amb la seva esposa i dues filles.

Treballava a Catalunya des del 1999. No li havia faltat mai feina i el 2004 va contractar una hipoteca de 90.000 euros per adquirir un modest habitatge en un bloc de pisos de la carretera de Santpedor. Pagava 540 euros al mes i ho havia de fer durant 30 anys. Eren els temps en què administració i bancs actuaven com si de veritat ignoressin que la bonança no duraria sempre. Asoufi també ho ignorava. És fuster, tot i que també té l'ofici de forner.

Tot va anar bé fins al 2008, quan va quedar a l'atur i ja no va poder tornar a trobar feina. Explica que mentre cobrava la prestació es va acollir a l'opció d'aturar el pagament de la hipoteca 2 anys, però que això li va augmentar el deute 6.000 euros. El 2010 fa una nova renegociació i paga la meitat que abans, però aquesta situació li comporta una nova acumulació d'interessos que li fan augmentar el deute 10.000 euros més.

L'ingrés que entra a casa és de la PIRMI que cobra la seva dona de 400 euros, i decideix deixar de pagar la hipoteca. "Era absurd, a casa havíem de passar amb cent euros, mentre que el deute cada cop augmentava més".

Va anar al banc, va dir que no podia fer front als pagaments -també té impostos municipals pendents- i va demanar la dació en pagament amb lloguer social. "Primer no van voler saber-ne res", diu. Va entrar en contacte amb la plataforma antidesnonaments. Va exposar el seu cas "i em van acompanyar". La documentació lliurada advertia que els antidesnonaments estaven disposats a fer accions de protesta pública. "El banc em va trucar i em va dir que tenia bones notícies per a mi", diu. La dació en pagament amb lloguer social no està signada, però Asoufi i la plataforma la donen per confirmada. La negociació se centra ara en quants dels 400 euros al mes que entren a casa seran per al lloguer.

Asoufi no s'estén en el que significa aquesta situació a nivell personal. No resulta difícil d'imaginar. Diu que un cop solucionat el tema del pis agafarà la maleta i marxarà a França, on té coneguts, a buscar una ocupació. Està convençut que, si hi ha feina, se'n sortirà. No té altre remei.

Marxarà, explica, amb un dubte. A un fuster, encara que també sigui forner, se li pot escapar la lletra petita o les projeccions econòmiques a 30 anys. Però no entén que la crisi hagi esclatat "per posar allò important en últim lloc en comptes del primer". No sé què contestar-li.