Maurici Solera Ortiz s’acaba de jubilar després de mig segle darrere del taulell de la històrica farmàcia del primer tram del Passeig. Va començar-hi a treballar quan només tenia 14 anys -«escombrant, traient la pols i fent encàrrecs»- i es va jubilar dijous passat, als 64 anys. Va ser-hi 23 anys quan era la Farmàcia Sabanés, 15 més quan era Rexach, i els 12 que fa que és Cucurull Anguera. No és estrany que hi hagi qui conegui la botiga com ‘la farmàcia del Mauri’. És l’auxiliar de farmàcia amb més trajectòria de Manresa.

Era l’any 1966 i vostè, als catorze anys, va anar a demanar feina a la farmàcia Sabanés.

Exacte. Tot va venir perquè un amic que era aprenent de la farmàcia i plegava em va dir que hi anés a veure si em donaven feina. I jo, que sóc i era molt aficionat a la bicicleta i me’n volia comprar una, vaig pensar: ‘te'n vas allà a treballar ni que sigui un any i quan tinguis els cèntims et compres la bici i ja veurem si continues’. Però la feina em va agradar, tenia un company molt bo, el Manel Zomeño, i em vaig quedar.

Als 14 anys, vostè ja dispensava medicaments?

No, jo no tocava cap medicament. El primer any escombrava, treia la pols, feia els encàrrecs i, això sí, repassava i col·locava la comanda per aprendre’m els noms dels medicaments. Al cap d’un any, en una guàrdia, em van fer despatxar per primer cop.

I com era treballar en una farmàcia fa 50 anys? Ha canviat gaire la feina?

I tant, era molt diferent. Es feien moltes fórmules, la gent era molt fidel a la seva farmàcia, venien a demanar molts consells... Ara no, ara tothom es pensa que ja ho sap tot. A Internet ho troben tot i jo els pregunto: ‘i quin metge escriu a Internet?’.

Devia venir força gent de fora Manresa, oi?

Sí, tot i que a Manresa ja hi havia aleshores 28 farmàcies comptant la del Xup (ara n’hi ha 32), molta gent de pobles com Fals que no tenien farmàcia paraven aquí perquè era la primera que trobaven quan arribaven a Manresa. En aquella època molta gent venia sense haver anat abans al metge, es despatxava més a consell. Ara és prohibit donar un antibiòtic sense recepta.

Quins eren els medicaments més venuts fa mig segle?

L’optalidón i l’aspirina. L’optalidón servia pel mal de cap, però la gent ho feia servir per tot, pel mal d'esquena, el mal de regla...

Era l’ibuprofèn dels 60 i 70?

Sí, però l’optalidón era millor. El van retirar del mercat perquè portava substàncies que habituaven [amfetamina i barbitúric]. Començaves prenent-ne un, després ja en necessitaves dos, i al final tres. Creava addicció.

I com eren les guàrdies?

Abans d’una guàrdia t'havies de preparar per atendre una ciutat com Manresa, per si venia una epidèmia. Jo sempre procurava tenir més gènere, per la febre, per a la canalla...

I en 50 anys, ha passat alguna guàrdia sense vendre res?

Mira, recordo una guàrdia d’un 1 de gener que, entre les 9 del matí i les 10 del vespre, vaig vendre només una capsa d’aspirines. Vaig fer un euro i mig de caixa.

Després de tants anys deu tenir clients com si fossin de la família.

Sí. He conegut molta gent, i de fet, molta gent es pensa que sóc el propietari de la farmàcia. Hi ha gent que ja coneix l’establiment com la farmàcia de Mauri. Tinc clients de quarta generació: he tingut avi, pare, fill i el fill del fill. I si, per exemple, sé que l’avi d’un client era diabètic, quan ve li dic ‘compte, que el teu avi era diabètic, fes-te alguna anàlisi’. Aquests dies hi ha gent que em para pel carrer per dir-me que els sap greu que em jubili.

Alguna anècdota d’aquests cinquanta anys?

Moltes. Una que recordo és que un dia, amb la farmàcia plena, va entrar un home tot distret i va preguntar ‘una farmàcia?’, i jo li contesto: ‘miri allà dalt n’hi ha una, la Cirera’. I va marxar. La gent es va pensar que era un client que feia conya i no, jo no l’havia vist mai. Un fart de riure.