Carme Colmena és de Gironella. Una malaltia inflamatòria intestinal va fer que fos ostomitzada. Li van cosir el budell a la panxa, per on elimina la femta, que va a parar a una bossa. És una de les impulsores de la nova Associació Catalana d´Ostomitzats (ACO) de la Catalunya Central.

Vostès poden fer una vida absolutament normal?

Sí. Podem fer una vida normal. Jo penso que primer et resignes. Passes un procés de resignació, com també has de passar un procés de dol per la part de tu que ja no tens. Però després ha de venir l´acceptació i veure que l´ostomia forma part de tu. I acabes fent una vida totalment normal.

Però amb l´acompanyament d´una bossa...

Sí, però quan passes a acceptar-la com a part teva, arriba un moment que ja ni hi penses. Pots fer una vida completament normal si no és que a part d´això tinguis altres derivats i llavors et comporti una incapacitat, però no és per la bossa. Pots fer esport i de la vida en parella recuperes les teves relacions sexuals.

Anar a la platja i a la piscina?

Jo he anat a platges nudistes. Tot depèn del procés que fas. La resignació és com una acceptació a contracor, i això s´ha de deixar enrere. Jo puc fer banyeres i me la trec, i si surt alguna cosa és meva i llavors ja se´n va per l´aigüera. Em puc dutxar amb bossa o sense, i a l´estiu me la trec perquè em toqui el sol en aquesta part de la pell.

Creu que és un tema tabú per als mateixos ostomitzats i per a la resta de la societat?

Jo penso que és una por personal de cadascú. Un cop, a Canàries, era en una piscina natural al costat del mar i va arribar un noi nedador que duia pantalons curts amb dues pròtesis a les cames. Se les va treure i es va posar a nedar. Em vaig treure el barret. S´ha de viure com una cosa natural. Ara hi ha gent que sap que hi ha aquestes bosses. Potser no saben què és una ostomia. A la meva família, als amics, quan em van operar, a qui ho va voler la hi vaig ensenyar.

S´ha de normalitzar de cara enfora?

La gran feina, primer, és normalitzar-ho de cara als qui la portem, perquè abans que els altres ets tu. Hem de fer acompanyament a qui ho necessiti. Jo ja fa més de 10 anys que estic ostomitzada i m´ha anat molt bé trobar-me i parlar amb altra gent. Als qui els ho han fet més recentment suposo que també. Igualment s´ha de fer un acompanyament per l´entorn dels pacients. M´agrada dir pacients més que malalts, perquè s´ha de tenir molta paciència.