A
vegades el temps aclareix coses que en el seu moment era difícil veure clares. A mi m'ha passat en una qüestió que m'apassiona i m'intriga fa anys. Es tracta de la famosa emissora dels bisbes, la COPE. Fa temps vaig escriure en aquest mateix diari les meves impressions sobre el canvi que suposava que la deixessin una colla d'estrelles com els senyors Jiménez Losantos, César Vidal i algun altre. Es distingien per ser a la vegada brillants comunicadors i ben descarats en el seu martelleig quotidià contra les esquerres en general i les visions autonòmiques, federals i independentistes de Catalunya. Fins aquí, tot era lícit, excepte quan es passaven i eren portats als tribunals. A vegades se'n sortien i a vegades no.
Però el clam majoritari a casa nostra era l'escàndol provocat per la propietària de l'emissora: la Conferència Episcopal Espanyola. I a aquesta s'adreçaven els trets raonables però també els irracionals. Sembla que els bisbes catalans se n'havien desmarcat i que alguns d'ells, a més, feien el que podien per exorcitzar la COPE d'aquella mena de dimonis sense banyes.
Ara, el veterà comunicador, potser més brillant que aquells però no gaire menys sectari, Iñaki Gabilondo reconeix com de passada que els dards adreçats a la Conferència Episcopal eren una cortina de fum. Diu en una entrevista en aquest mateix diari, en l'edició del 2 d'abril passat: "La COPE ha viscut molts enfrontaments que la propietat de la cadena no tenia interès a lliurar i, malgrat això, la Conferència Episcopal era al centre de la bronca". No ho puc documentar, però estic segur que el mateix Gabilondo va col·laborar en el seu moment en la bronca que esmenta. Defensant d'alguna manera la seva antiga empresa diu: "Les empreses [es refereix a les dels mitjans de comunicació] viuen les seves tensions i rivalitats per la quota de mercat, però gran part d'aquesta tensió periodística no està relacionada només amb això, sinó amb la rancúnia afegida de les anomenades estrelles mediàtiques, que lliuren una batalla per la fama com les estrelles el futbol o del rock-and-roll". En defensar la seva empresa, defensa a la vegada la Conferència Episcopal que certament es va trobar embolicada per les estrelles en qüestió. Els qui, per exemple, catòlics o no, feien dels bisbes el blanc de les seves crítiques en part s'equivocaven.
Amb tot, penso que bo i excusant una part de l'episcopat espanyol i del català per un personal que se'ls escapava dels dits i del qual, quan van poder, es van desempallegar, hi havia una altra colla -molt més que una minoria- a qui anava molt bé tenir comunicadors destralers. Fins i tot, el seu líder, el de Madrid, Rouco Valera, no s'estava de contractar el senyor Jiménez Losantos per donar lliçons de periodisme i del que calgués als seus seminaristes i capellans. Encara que sembli una imaginació, és ben real.
Les declaracions d'Iñaki Gabilondo posen un petit punt de veritat i d'equilibri a una batalla mediàtica que malauradament continua. Matisen l'actuació de la Conferència Episcopal. Malgrat tot, tal com vaig vaticinar en el meu article la COPE ha millorat la forma, però molt poc el fons.
No em sé imaginar els mitjans de comunicació de l'Església catòlica de França i d'algun altre país civilitzat marcant la pauta de les dretes polítiques i menyspreant els catòlics d'una part important de l'Estat.
