E
ncara és un fenomen tímid i modest però alguna cosa està canviant en les tendències industrials i de producció al món. Cal estar atents però a la vegada escèptics perquè tot està començant. Estem entrant en un període posterior a la globalització o per dir-ho més clar, anem deixant de banda la moda de que tot s'havia de fabricar a Àsia. Viatjant per països i visitant les seves indústries s'aprecia aquest canvi de tendència. En molts casos és subtil però cal estar-hi atent.
La tendència d'abans de la crisi que portava a pensar en el sud d'Europa com un lloc de consum i serveis, idíl·lic per al turisme i sense indústria, s'està posant en qüestió més que mai. Sobretot perquè no és viable. Com quasi sempre, l'exemple del País Basc és una referència. De llarg és el lloc més resistent a la crisi de tota la península Ibèrica, amb la meitat d'atur que a Catalunya. Sempre han cuidat el sector industrial com la seva joia més preuada. Han fet tot el possible per tal que fos, almenys, un terç de la seva economia. No és només cosa de qui recapta els impostos. Són polítiques industrials determinades i constants en el temps a favor de la indústria. Al mateix temps, a Catalunya hi havia una sobredosi de totxo i ciment. I amb les grues d'obra aturades per tot arreu vàrem passar a comptar empreses que tancaven com la Pirelli i tantes altres que marxaven per manca de productivitat, d'egoisme empresarial d'alguns i per la miopia política d'altres. Retinguin aquestes paraules a la memòria: relocalització o insourcing. Aquests mots contenen una part essencial del futur econòmic del nostre territori. La Catalunya de l'interior ha de recuperar indústria o no tindrà lloc en el futur econòmic del món i serem tan sols un indret empobrit i despoblat. Cal que els emprenedors i els polítics ho tinguin en compte. Zones turístiques molt poblades a les costes o grans metròpolis poden viure sense l'activitat industrial però àrees con la nostra només seran viables amb una activitat industrial clàssica que predomini. És fantàstic tot el que s'està fent amb energies renovables, turisme rural i altres nous sectors, però no és suficient. Cal indústria clàssica, la de sempre. De la fusta, del metall i química. De transformació i de valor afegit. Sense oblidar la que està vinculada a qualsevol tecnologia.
Portar la indústria (nova o de retorn) al Bages, al Berguedà, a l'Anoia o a les altres comarques centrals serà el ser o no ser. Fabricar a Xina ja no és tan potent com era. Els costos de producció han augmentat i tenen moltes mancances. La distància incrementa els problemes i les seves dificultats. I parlem de productes industrials i tecnificats tot deixant de banda les andròmines dels basars orientals que s'estableixen pertot arreu. Rossignol d'Artés ha relocalitzat des de fa temps. Van ser dels primers. Els responsables van ser capaços de portar cap aquí la producció d'altres llocs a on la multinacional tenia fàbriques. El motiu: eficàcia i productivitat. Iberpotash inverteix al Bages. IBM es consolida a Sant Fruitós. Denso aposta pel seu centre a Santpedor. Lemmerz reforça la fàbrica de Sant Joan. Liven a Berga i algunes altres empreses estan treballant en la mateixa línia. Aquesta dinàmica s'ha de consolidar amb aquestes empreses històriques invertint a les seves plantes però en calen altres de noves que facin l'aposta per casa nostra, com la inversió ajornada de la multinacional Jindal a Cercs o qualsevol altre. Cal captar noves empreses. Cal vendre la Catalunya Central com el que és: una àrea altament capacitada per encabir indústria i activitat econòmica d'una banda i a prop de molts mercats potencials de l'altra. Si la tornada de la indústria a Europa és més que un rumor (i és més que això) cal començar a moure's. Tenim ajuntaments potents, consells comarcals i els centres de poder i decisió vinculats a les diputacions i a la Generalitat. Tots tenen departaments de promoció econòmica i captació d'inversions. És el moment d'activar-los amb unitat d'acció i en aquesta direcció. Tenim un teixit industrial amb capacitat per rebre produccions i nous centres fabrils. Disposem de millors comunicacions que mai. Les empreses han de sortir a buscar projectes i compartir recursos, allò que tant costa a Catalunya, a on preferim ser cap de ratolí que cua de lleó. Per tenir indústries de tornada cal contactar-hi si són de fora i fer-los veure les bondats de ser aquí. Les altres, les que tenen la propietat i els centres de decisió a casa nostra han de veure que aquesta és una opció de present i de futur. Quan el mercat local torni a funcionar, cal estar fabricant i preparat. Utòpic, oi?
