S

empre es va dir que mentre sortís el fum de la xemeneia de la Tradema a Solsona les coses anirien bé per allà. Aquesta setmana s'ha acabat la fumera. A la comarca sembla que encara hi faci més fred. Cal pensar de seguida en nous camins.

És innegable que som molt més enllà d'una crisi econòmica. El que està passant és un altra cosa molt més greu. Aquesta última (o penúltima) rebregada a l'ocupació de la Catalunya Central intensifica el tancament patronal de bona part de les empreses que l'han sustentat fins ara. Al 2009 la bomba va ser a Manresa amb la clausura de les activitats de la Pirelli. Al 2.008, Tyco baixava les portes a Berga. A la Rossignol d'Artés li va anar de molt poc. I tants altres. Són centenars, milers de llocs de treball directes i indirectes que s'han anat destruint. Les fàbriques tèxtils i les mines de carbó o de sal del Berguedà i de Cardona també van caure uns anys abans. Totes aquestes societats de dimensió gran generaven molta ocupació, d'aquella que suposava treballar tota la vida laboral en un mateix lloc.

Les eternes discussions sobre la contaminació que provocava l'activitat de la fàbrica d'aglomerats a Solsona han quedat superades per la clausura. Ara, el problema central és què faran els treballadors de la planta, els empleats indirectes, les empreses i famílies que en depenien. Serà necessari inventar per donar treball a tota aquesta gent. Però, qui ha d'inventar? Gent de fora? Els polítics? Els mateixos que ara queden aturats? Els empresaris locals?

Els polítics han posat els peus al davant de la fàbrica solsonina. No els queda altre remei i és el seu deure. Però, de moment, només han fet de polítics. Bones paraules i rostres seriosos. Han anunciat que buscaran alternatives i que demanaran un informe a una consultora de Finlàndia. Informes i polítics sempre van agafats de la mà. Els seus calaixos en són plens. A la Pirelli es va proposar una alternativa amb energia solar, la moda d'aquell moment. Han passat més de tres anys.

Els polítics no faran ni han de fer empreses. Cal buscar gent amb ganes de crear-ne i amb els recursos econòmics suficients. Si són de casa millor. Si són de fora, caldrà tenir en compte que les decisions es prendran a centenars o milers de quilòmetres d'aquí. És el preu que s'ha de pagar per la falta d'emprenedors locals: decideixen des de molt lluny.

Caldrà trobar un nou model, potser més centrat en els serveis, en iniciatives més modestes i d'autoria pròpia en lloc d'esperar que vinguin de fora a salvar-nos. Casa nostra és un lloc amb molta poca iniciativa empresarial. Tenir feines més o menys segures (al tèxtil, a les mines o a la Tradema) han anul·lat històricament la voluntat de ser emprenedor.

La tradició de sous ajustats a canvi feina segura i els mínims maldecaps s'ha acabat. Ara el món canvia. I si no canvien com el món no ens hi voldran.

I enmig de tot això arriba el conflicte dels paradors de turisme, alguns ubicats per aquestes terres: a Cardona, a la Seu d'Urgell, a Vic. Un xarxa d'hotels amb encant generant pèrdues milionàries al pressupost públic. És dolorós per als seus treballadors però els diners de tots cal que es dediquin a sanitat, ensenyament i a les pensions. Si són un pou sense fons, cal posar-hi remei. Un cop més, la crisi posa les coses molt clares. Durament clares.